|
Introducció El diccionari defineix l’aigua com un “líquid transparent, inodor, insípid, compost d’hidrogen i oxigen, de fórmula H2O, que bull a 100 graus, el qual en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc...”, ...però, és l’aigua únicament aquest líquid transparent? L’aigua cobreix un 70% de la superfície del nostre planeta i es mou contínuament en un cicle natural, de l’atmosfera a la terra, de la terra a mar i del mar a l’atmosfera, mitjançant processos de condensació, transpiració i evaporació. Ara bé, malgrat les dues terceres parts del planeta estan cobertes d’aigua, només un 0,007% constitueix l’aigua dolça dels rius i dels llacs, és a dir, l’aigua dolça superficial de fàcil accés.
L’aigua
nodreix els ecosistemes, i les societats humanes, com a part d’aquests
ecosistemes, ens nodrim de l’aigua. Sovint diem que és un
principi bàsic de la vida, doncs més del 70% del nostre
cos està format per aigua i necessita de la seva aportació
diària. Però l’aigua ha estat també un element
fonamental per al benestar material i cultural de totes les societats
del món, produint aliment, possibilitant unes condicions de sanejament
i dotant de valor cultural, història i entitat als pobles. Avui
però, veiem com la disponibilitat d’aquest recurs disminueix,
a mesura que la set d’aigua en els països desenvolupats per
a l’ús domèstic, l’oci, l’agricultura i
la indústria no deixa d’augmentar. Veiem encara com 15 milions
de persones moren a l’any per falta d’aigua i veiem cada cop
més com el cicle natural de l’aigua ha quedat tant alterat
per l’home que els rius perden progressivament el seu cabal, els
estanys es redueixen, les aigües es contaminen, hi ha terres que
esdevenen deserts...i l’aigua sembla esdevenir cada vegada més
escassa. Però l’escassetat i l’abundància de
l’aigua està determinada per la gestió que se'n fa
d’ella. L’aigua no és il·limitada, però
pot esdevenir abundant allí on escasseja i esdevenir molt escassa
allí on n’hi ha grans quantitats si no se'n fa un bon ús
i es malbarata. Amb més de
1200 preses ja construïdes, el nostre país mostra com a
principis del segle XX es va iniciar una política de construcció
de grans obres hidràuliques que ha perdurat fins avui. Amb la
idea arrelada de que el règim hídric natural no funcionava
correctament, que s’havia de corregir i que per tant els rius havien
de ser ”regulats”, les preses i embassaments es van convertir
en símbol de progrés i de desenvolupament econòmic
que han intervingut i alterat el curs de tots els grans rius espanyols,
soterrat molts pobles i arrencat la identitat territorial a molta gent.
L’aigua i els rius han estat i són considerats simplement
un recurs convencional aprofitable en activitats econòmicament
productives, i la política hidràulica basada en la gestió
de l’oferta ha creat insaciables consumidors; així creix
imparable la transformació de cultius de secà al regadiu
en terres seques, es multipliquen les urbanitzacions turístiques
i complexos hotelers, apareixen camps de golf als territoris més
insospitats...i la set creixent d’aigua s’alimenta amb la
construcció de noves obres hidràuliques, preses i transvasaments,
que semblen imprescindibles per a conduir aigües d’uns territoris
a uns altres i així “compensar” la manca d’aigua
creada.
En
aquest escenari apareix la Nova Cultura de l’Aigua (NCA), una filosofia
de pensament nascuda del moviment social COAGRET (Coordinadora de Afectados
por Grandes Embalses i Trasvases) com a resposta a les polítiques
tradicionals de l’aigua, i que presenta una alternativa a la manera
d’entendre els rius, el seu ús i la seva gestió.
La NCA defensa unes polítiques basades no en la gestió
de l’oferta sinó de la demanda, reclama un ús eficient
del recurs, reivindica el valor natural i patrimonial de l’aigua
i dels rius i aposta per una participació de la societat en la
gestió hídrica. La
demanda d’aigua s’ha d’adaptar a la seva disponibilitat
al territori i no a l’inrevés. D’aquesta manera, l’estalvi
i l’ús eficient d’aquesta hi tenen un paper clau per
una correcte gestió, així com el mantenir en bon estat
de conservació els ecosistemes aquàtics, per tal de garantir
l’accés i la qualitat de l’aigua als 6500 milions de
persones que hi ha en el món. La contaminació
i sobrexplotació d’aquest recurs està provocant que
l’aigua sigui cada vegada més escassa, i aquesta escassetat
(resultat d’una mala gestió) està servint d’excusa
per a transformar el que sempre ha estat un bé lliure i de caràcter
públic en un bé econòmic, subjecte a la privatització
i comercialització. La privatització dels recursos hídrics
es presenta com una solució a la mal anomenada manca d’aigua
i guanya terreny al mateix temps que l’aigua és tractada
com una mercaderia més, el seu valor es mesura ara en termes
econòmics i prou. L’aigua, es converteix en un bé
escàs i car, només accessible a aquells que disposen de
poder econòmic, mentre als pobres i a la natura no els resta
la seva part. Actualment hi ha uns 1100 milions de persones, més
d’una sisena part de la població mundial, que no tenen accés
a aquest recurs vital. L’aigua es
converteix en un flagrant negoci per les empreses transnacionals, que
a mesura que augmenta l’escassetat d’aigua i també
la demanda veuen més a prop la gallina dels ous d’or, el
negoci amb l’aigua està assegurat en la mesura en que és
un element imprescindible per viure. |