Introducció

El diccionari defineix l’aigua com un “líquid transparent, inodor, insípid, compost d’hidrogen i oxigen, de fórmula H2O, que bull a 100 graus, el qual en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc...”, ...però, és l’aigua únicament aquest líquid transparent?

L’aigua cobreix un 70% de la superfície del nostre planeta i es mou contínuament en un cicle natural, de l’atmosfera a la terra, de la terra a mar i del mar a l’atmosfera, mitjançant processos de condensació, transpiració i evaporació. Ara bé, malgrat les dues terceres parts del planeta estan cobertes d’aigua, només un 0,007% constitueix l’aigua dolça dels rius i dels llacs, és a dir, l’aigua dolça superficial de fàcil accés.

L’aigua nodreix els ecosistemes, i les societats humanes, com a part d’aquests ecosistemes, ens nodrim de l’aigua. Sovint diem que és un principi bàsic de la vida, doncs més del 70% del nostre cos està format per aigua i necessita de la seva aportació diària. Però l’aigua ha estat també un element fonamental per al benestar material i cultural de totes les societats del món, produint aliment, possibilitant unes condicions de sanejament i dotant de valor cultural, història i entitat als pobles.

Avui però, veiem com la disponibilitat d’aquest recurs disminueix, a mesura que la set d’aigua en els països desenvolupats per a l’ús domèstic, l’oci, l’agricultura i la indústria no deixa d’augmentar. Veiem encara com 15 milions de persones moren a l’any per falta d’aigua i veiem cada cop més com el cicle natural de l’aigua ha quedat tant alterat per l’home que els rius perden progressivament el seu cabal, els estanys es redueixen, les aigües es contaminen, hi ha terres que esdevenen deserts...i l’aigua sembla esdevenir cada vegada més escassa. Però l’escassetat i l’abundància de l’aigua està determinada per la gestió que se'n fa d’ella. L’aigua no és il·limitada, però pot esdevenir abundant allí on escasseja i esdevenir molt escassa allí on n’hi ha grans quantitats si no se'n fa un bon ús i es malbarata.

Amb més de 1200 preses ja construïdes, el nostre país mostra com a principis del segle XX es va iniciar una política de construcció de grans obres hidràuliques que ha perdurat fins avui. Amb la idea arrelada de que el règim hídric natural no funcionava correctament, que s’havia de corregir i que per tant els rius havien de ser ”regulats”, les preses i embassaments es van convertir en símbol de progrés i de desenvolupament econòmic que han intervingut i alterat el curs de tots els grans rius espanyols, soterrat molts pobles i arrencat la identitat territorial a molta gent. L’aigua i els rius han estat i són considerats simplement un recurs convencional aprofitable en activitats econòmicament productives, i la política hidràulica basada en la gestió de l’oferta ha creat insaciables consumidors; així creix imparable la transformació de cultius de secà al regadiu en terres seques, es multipliquen les urbanitzacions turístiques i complexos hotelers, apareixen camps de golf als territoris més insospitats...i la set creixent d’aigua s’alimenta amb la construcció de noves obres hidràuliques, preses i transvasaments, que semblen imprescindibles per a conduir aigües d’uns territoris a uns altres i així “compensar” la manca d’aigua creada.

En aquest escenari apareix la Nova Cultura de l’Aigua (NCA), una filosofia de pensament nascuda del moviment social COAGRET (Coordinadora de Afectados por Grandes Embalses i Trasvases) com a resposta a les polítiques tradicionals de l’aigua, i que presenta una alternativa a la manera d’entendre els rius, el seu ús i la seva gestió. La NCA defensa unes polítiques basades no en la gestió de l’oferta sinó de la demanda, reclama un ús eficient del recurs, reivindica el valor natural i patrimonial de l’aigua i dels rius i aposta per una participació de la societat en la gestió hídrica.

La demanda d’aigua s’ha d’adaptar a la seva disponibilitat al territori i no a l’inrevés. D’aquesta manera, l’estalvi i l’ús eficient d’aquesta hi tenen un paper clau per una correcte gestió, així com el mantenir en bon estat de conservació els ecosistemes aquàtics, per tal de garantir l’accés i la qualitat de l’aigua als 6500 milions de persones que hi ha en el món.

La contaminació i sobrexplotació d’aquest recurs està provocant que l’aigua sigui cada vegada més escassa, i aquesta escassetat (resultat d’una mala gestió) està servint d’excusa per a transformar el que sempre ha estat un bé lliure i de caràcter públic en un bé econòmic, subjecte a la privatització i comercialització. La privatització dels recursos hídrics es presenta com una solució a la mal anomenada manca d’aigua i guanya terreny al mateix temps que l’aigua és tractada com una mercaderia més, el seu valor es mesura ara en termes econòmics i prou. L’aigua, es converteix en un bé escàs i car, només accessible a aquells que disposen de poder econòmic, mentre als pobres i a la natura no els resta la seva part. Actualment hi ha uns 1100 milions de persones, més d’una sisena part de la població mundial, que no tenen accés a aquest recurs vital.

L’aigua es converteix en un flagrant negoci per les empreses transnacionals, que a mesura que augmenta l’escassetat d’aigua i també la demanda veuen més a prop la gallina dels ous d’or, el negoci amb l’aigua està assegurat en la mesura en que és un element imprescindible per viure.
Però la conservació dels recursos hídrics no s’aconsegueix amb la pujada de preus en un mercat lliure, doncs l’aigua es pot seguir malbaratant de la mà d’aquells que tenen prou poder econòmic com per fer-ho. La conservació dels recursos hídrics passa per un canvi de mentalitat, de gestió, i per un retorn de la democràcia de l’aigua: el dret a una aigua neta ha d’estar garantit per a tots els ciutadans, i per la resta d’espècies i ecosistemes. El canvi passa per retrobar el valor real de l’aigua.