La reacció de la superpotència atacada

 

Canvi en la percepció nordamericana de la seva seguretat

Els atemptats han provocat a la ciutadania nordamericana alguns sentiments dignes d'atenció:

Un comentari de la reacció dels nordamericans:
parla el director de cinema egipci Yussef Chahine

"Jo no tinc cap odi pels Estats Units, m'estimo massa coses d'aquest país, no oblido que hi he estat format i esquerat. Però estic molt empipat amb el Govern nordamericà. Després dels horribles atemptats de l'11 de setembre, amoïnava el veure els nordamericans en estat de xoc, sense comprendre les causes d'aquest devessall d'odi. Sense legitimar aquesta violència, em penso que sé d'on vé, però els nordamericans no, ja que el seu govern ha decidit en lloc seu que no han de saber res d'allò que passa al món!"

Font: Le Monde, 13-XII-2001


Què és l'"Escut antimíssils"?

Es tracta d'un sistema de defensa extremament complicat i car, hereu d'un antecessor anomenat "Guerra de les galàxies" i projectat a l'època de Reagan. L'"escut" consisteix en un sistema de míssils que haurien d'ésser capaços d'interceptar i neutralitzar en la seva trajectòria qualsevol míssil que es dirigís contra territori dels Estats Units. Actuaria en altituds elevadíssimes i implicaria la militarització de l'espai. La major part dels especialistes opinen que el projecte no tindrà gaire eficàcia però representarà grans avantatges per a les indústries que s'hi relacionen.


Opció per les represàlies

L'aspecte més visible de la reacció nordamericana a la humiliació rebuda l'11 de setembre del 2001 és allò que el president Bush va qualificar el mateix setembre com "Una campanya àmplia i sostinguda per a donar seguretat al nostre país i erradicar el mal del terrorisme", que es va anomenar "Libertat duradora" -després d'haver descartat un títol menys afortunat, "Justícia infinita", inacceptable per als aliats musulmans dels Estats Units, pel fet que es considera que només Al.là és capaç d'impartir justícia infinita-.

Es tracta d'una campanya de represàlies dirigida contra l'Afganistan, país, com sabeu, culpable d'haver acollit Ben Laden i alguns dels seus seguidors. Del tema de la legitimitat de la represàlia se n'ha parlat molt. Hi ha qui sosté que el Consell de Seguretat de l'ONU, amb les seves dues resolucions (1368, de 12 de setembre; i 1373, de 28 de setembre) donava via lliure per a l'exercici militar de la legítima defensa del país agredit. D'altres consideren que les esmentades resolucions són més aviat ambígües pel que fa a aquest aspecte.

Michael WALZER (2001) considera que les represàlies en temps de pau -com és el cas que ens ocupa- són atacs adreçats a restablir la pau trencada i a evitar l'esclat d'una guerra i creu que poden ser justificades si s'accepten dues regles bàsiques: la immunitat per als no combatents i la proporcionalitat retrospectiva. L'anàlisi de l'apartat 4, que és dedicat a la campanya de l'Afganistan, us aclarirà si les represàlies han estat o no proporcionades i s'han fet amb immunitat per als civils.

De tota manera, aqui ens sembla que, com sempre, les coses es poden fer d'una altra manera -de la qual cosa en parlarem al punt 6-. D'entrada, la represàlia és l'equivalent de la revenja a nivell privat, cosa que deixa de banda la justícia, que hauria estat molt més pertinent en un sistema democràtic. La caricatura del "Wanted" acaba d'allunyar la campanya dels territoris del dret, sobretot si hi afegim el fet que les proves de la participació de Ben Laden als atemptats no eren prou sòlides quan es va decidir l'atac a l'Afganistan.

Pel que fa als objectius de la campanya, van passar de la destrucció de l'organització de Ben Laden a l'anorreament del règim dels taliban i, finalment, a la destrucció de tot terrorisme. És clar que el darrer objectiu és manifestament impossible d'assolir; el segon sembla desproporcionat com a represàlia; i al primer no sembla gens fàcil d'arribar-hi a travès d'una guerra contra un sol país: la xarxa de Ben Laden és molt mòbil i té bases en molts països. Però els resultats de la guerra són per a més endavant. De moment, veiem què en diu

Seymour HERSH, un periodista del New Yorker conegut per la "seva contradicció del poder des de fa quaranta anys"

"(...) De moment, tenim un veritable problema estratègic pel que fa al terrorisme internacional. Allò que fem a l'Afganistan és només tàctic i tècnic. Tant si guanyem com si perdem, el problema estratègic seguirà sense solució. Quan acabem de bombardejar, d'atacar els taliban -d'altra banda, si no recordo malament, aquesta guerra tenia com a objectiu de perseguir Ben Laden i ve't aqui que s'ha decantat cap als taliban-, no haurem adobat en absolut la situació que fa que a tot arreu al Pròxim Orient i a l'Àfrica del Nord hi hagi gent que ens volen destruir. I aquesta guerra no ens farà avançar ni un pam en aquesta qüestió essencial".

Font: Le Monde, 7-XI-2001


També hi ha qui creu que l'opció per la represàlia presa pels Estats Units li dóna drets semblants a molts d'altres països. I així, Jonathan SCHELL identifica una colla de casos de seguiment del model nordamericà:

I hi podríem afegir el cas de Turquia, que s'ha afanyat a endurir la seva repressió al Kurdistan.


Opció per l'unilateralisme

Multilateralisme i unilateralisme

S'entèn per multilateralisme el fet que les potències es trobin en fòrums específics per a decidir qüestions d'abast mundial, per exemple, la limitació d'armaments, les normes jurídiques que regiran tal o tal àmbit, etc. Els compromisos contrets les lliguen totes per un igual.

En canvi, l'unilateralisme és la tendència a decidir les actuacions a emprendre per compte propi i sense consulta d'altres, ni que siguin accions que implicaran molts d'altres actors mundials.

Durant els primers moments després dels atemptats, va semblar que els Estats Units, agombolats per les condolències de mig món, tornaven al compliment de totes les formalitats del multilateralisme: van pagar una bona part del seu deute històric a l'ONU, van rebre dues resolucions del Consell de Seguretat referides als fets de l'11 de setembre del 2001, van celebrer trobades amb els representants dels països aliats de l'OTAN i amb d'altres "països amics".

Però en el moment de decidir en què havia de consistir la resposta als atemptats, el govern de GW. Bush va retornar a l'unilateralisme que ha caracteritzat de manera cada cop més clara les actituds exteriors del seu país: l'aliança que se suposava s'establiria per tal de dur a terme la campanya militar no ha estat tal cosa; més aviat han anat triant aliats concrets per a qüestions concretes: bases logístiques al Paquistan i al'Uzbequistan, forces especials britàniques (l'aliat més mimat), etc. La guerra l'han concebuda i feta els nordamericans -amb el complement sobre el terreny de l'Aliança del Nord/Front Unit de l'Afganistan-; els objectius, els mitjans i els mètodes els han triats ells sense haver-ho de discutir amb ningú altre.

Però no ha estat en això sol que els EEUU han optat per actuar pel seu compte, que és una forma de mostrar la manca de límits que caracteritza el seu poder:


Mesures antiterroristes no militars

Emparat en una campanya mediàtica molt potent (vegeu apartat 5), l'"unanimisme patriòtic" dels nordamericans ha produït una mena d'"unió sagrada" que implica que, en aquestes hores de greu perill per a la seguretat del país, qualsevol crítica sigui considerada sospitosa d'antipatriotisme. Els fabricants de banderes i d'objectes amb les barres i els estels n'han tret un bon rendiment. Les declaracions del president Bush en la línia de "Aquell que no estigui amb nosaltres està contra nosaltres" il.lustra força bé la situació.

Una "Llei antiterrorista patriòtica" es va aprovar el 25 d'octubre del 2001 als EEUU, i el novembre, una Llei antiterrorista similar va passar pel parlament britànic. Ambdues inclouen una sèrie de mesures que, en nom de la seguretat, desvirtuen o afebleixen greument les llibertats democràtiques. Per exemple, la possibilitat de detenir sospitosos durant un temps il.limitat i sense obligació de posar-los a disposició judicial. També es contempla la possibilitat d'ampliar la "informació" sobre les activitats dels ciutadans i la desaparició del poder parlamentari sobre una sèrie de temes, i ja s'ha aprovat l'increment de la llibertat d'actuació de la CIA i dels serveis secrets en general; molts funcionaris dels EEUU mostren la seva admiració per la tàctica israeliana d'eliminació de pressumptes terroristes palestins per la via dels assassinats "preventius", mentre la premsa discuteix la conveniència d'introduir la tortura com a mètode per a millorar l'obtenció d'informació.

Moltes organitzacions polítiques i de Drets Humans ja han denunciat els greus perills que impliquen aquestes mesures:

Fragments del comunicat subscrit per l'Oficina per a les Institucions Democràtiques i els DDHH de l'OSCE, l'Alta Comissària dels DDHH de l'ONU i el Secretari general del Consell d'Europa

"Mentre reconeixem que l'amenaça del terrorisme requereix mesures especials, exigim que tots els governs s'abstinguin d'aplicar mesures desproporcionades que puguin violar les llibertats bàsiques i impedir la manifestació d'opinions distintes"(...)

"En fer l'intent de desarrelar el terrorisme, els estats han d'observar les seves obligacions internacionals, respectar els drets humans i les llibertats fonamentals" (el dret a la vida, la llibertat de pensament, de consciència i de religió, la supressió de la tortura i la crueltat i el tractament inhumà de les persones) perquè "el sentit de les mesures antiterroristes és supeditat als drets humans i a la democràcia".

Font: La Vanguardia, 30-XI-2001


Un resum de les conseqüències de les mesures antiterroristes:
José VIDAL-BENEYTO: "La democràcia, amenaçada"

"Imaginin-se un país en què el poder executiu central aconsegueix de sotmetre al seu albir les cambres legislatives i en el que es construeix una estructura judicial al servei dels seus interessos; en què el cap suprem decideix tot sol qui s'ha de matar i organitza de manera retribuïda aquesta matança; en què els mitjans de comunicació justifiquen la tortura com un mal menor i necessari; en què la vida econòmica gira entorn de la maquinària militar i dels seus fonaments tecnològics; en què se suprimeixen totes les garanties de què acostumen a disposar els acusats quan se'ls jutja; en què la legislació reserva a determinades minories ètniques un tractament greument discriminatori. És difícil descriure una forma més acabada d'autocràcia i, malgrat tot, es tracta dels Estats Units d'Amèrica. Ja que l'USA Patriot Act, votada a finals de setembre, ha posat en mans del president les principals atribucions del Congrès i del Senat, no només en matèria de seguretat sinó també de comerç i d'altres sectors, com ara la creació per la presidència d'una justícia paral.lela, que gràcies a la llei patriòtica del ministre de Justícia, John Ashcroft, li permet detenir i empresonar per temps indefinit qualsevol inculpat sense que pugui recórrer a l'assistència d'un advocat i pel sol fet d'ésser originari del Pròxim Orient, a la qual cosa se li afegeix l'establiment de tribunals militars, que es regeixen per procediments secrets i sumaríssims, susceptibles de condemnar a mort per majoria simple i destinats a jutjar estrangers sospitosos de terrorisme. Bush també ha abrogat la llei que prohibia la CIA d'assassinar dirigents estrangers, ha facilitat la llista dels taliban que s'han de suprimir i ha fixat la recompensa per la seva mort, alhora que el secretari de Defensa, Rumsfeld, ha decretat que no vol taliban presoners sinó morts (quants, fins ara?). De la mateixa manera, el Newsweek del 5 de novembre, i el comentarista Tucker Carlson, de la CNN, legitimen el recurs a la tortura com a mitjà per a guanyar la guerra contra el terrorisme, i les empreses Lockheed-Martin, Raytheon, Boeing, etc. -totes tan pròximes a l'actual govern nordamericà-, exigeixen que el pressupost del Pentàgon superi els 320.000 milions de dòlars -més del que representen els pressupostos militars de tots els enemics potencials de Nordamèrica- si es vol acabar amb Ben Laden i la seva colla. Cosa que duu a la conclusió que els pitjors enemics d'un sistema de valors són els seus heralds quan canvien de bàndol. Per això, un editorialista tan republicà de dretes com William Safire ens diu al The New York Times del propassat 15 de novembre que ens trobem en una situació de dictadura, cosa que corrobora Chalmers Johnson quan afirma que "aquest cop d'Estat militar larvat transforma el país en una nació de delators".

De fet, Ben Laden aconsegueix allò que volia: destruir des de dintre el món democràtic. Per a la qual cosa ha tingut l'extrema habilitat de proveir el nucli més reaccionari i bel.licista de la classe dirigent americana de les raons que li calien per arribar al seu objectiu més preat: establir un Estat de Seguretat Nacional. Els homes de Reagan i de Bush sènior, els gestors político-militars de la segona guerra freda (1975-1989) -Cheney, Rumsfeld, Wolfowitz, Armitage, Libby, Negroponte, Kelly,...- al capdavall han trobat en Al Qaeda i el terrorisme l'enemic que els calia, la justificació guerrera que buscaven d'ençà de la caiguda del mur de Berlin. Ara, d'allò que es tracta és de magnificar-la i de fer-la durar. Per això, el president Bush i els seus acòlits ens prometen una lluita global, una guerra sense límits espacials ni temporals. El vicepresident, Richard Cheney, ja ens ha avisat que la croada antiterrorista pot durar més que no pas els 40 anys de la guerra freda. Aquestes dramàtiques amenaces queden reforçades per una política exterior antidemocràtica, que es nega a subscriure qualsevol conveni que dugui a un ordre mundial basat en els drets humans i en la justícia i que, en canvi, concedeix patent de cors a les matances sistemàtiques a Txetxènia, Palestina, Tíbet...Hi ha alternatives? Molts creiem que sí".

Font: El País, 29-XII-2001


Hi ha alguns llocs a la Xarxa en què s'hi denuncia l'erosió de les llibertats provocada per les mesures antiterroristes:


SUGGERIMENTS DIDÀCTICS