ASPECTES SOCIAMBIENTALS
DEL CICLE DE L'AIGUA

Índex

Introducció

L'aigua és un element imprescindible per la vida en general i per la vida humana en particular. Tant es així que difícilment es pot entendré la historia de la humanitat sense situar la seva centralitat en el desenvolupament de totes les cultures humanes.

Les primeres civilitzacions de les que tenim referència van florir a la vora de grans sistemes fluvials. Seria impossible entendre les cultures mesopotàmiques o egípcies sense la presencia dels rius Tigris i Eufrates o del Nil. I molt abans els pobles prehistòrics van establir-se sistemàticament a la vora dels rius.

El sers humans, d'altra banda, estem bàsicament composats d'aigua (entre un 50 i 75% del nostre pes corporal) i aquest és, per damunt del menjar, un element imprescindible per la seva supervivència física, ja que malgrat podem resistir de quaranta a cinquanta dies sense menjar, sense beure és gairebé impossible viure més enllà de cinc dies.

A més a més l'aigua ha complert importants funcions higièniques (neteja d'un mateix i de la llar), culinàries (cocció d'aliments), terapèutiques (aigües minerals i termals).

En un altre àmbit els rius i masses d'aigua han facilitat un suport pel transport i les comunicacions i una molt important font d'aliments amb el desenvolupament d' activitats pesqueres.

Per tant l'aigua ha estat i continua sent un element essencial en l'origen, desenvolupament i reproducció de la societat humana. I no ens hauria d'estranyar gens que l'aigua, com l'aire, hagi estat considerat des de temps immemorial un bé comú que no admet apropiació privada ni atribució de preu (no així com l'espai que d'antuvi va entrar ja en el circuit de bens privatitzables i comercialitzables).

Però les societats modernes i amb un fort nivell de complexitat han situat aquest antic bé comú en una nova esfera: l'esfera de les activitats econòmiques. Així, l'aigua ha perdut el seu caràcter comunal i ha esdevingut "recurs". I com a recurs l'aigua ja té preu i és susceptible d'apropiació.

Hem d'afegir, a més a mes, un altre aspecte important: l'aigua, com a tot element natural, és limitat, no disposem de reserves infinites. Dons bé, aquest nou estatus de l'aigua està generant tot un seguit de contradiccions i conflictes. Conflicte entre la humanitat i la natura que al desviar cada cop més aigua per al funcionament de la societat posa en perill el desenvolupament de la vida natural. Conflicte entre els propis membres d'una humanitat en constant expansió demogràfica, i que a més a més tendeix a desenvolupar estils de vida amb un consum creixent d'aigua.

Aquests conflictes plantegen la necessitat de revisar la relació que els sers humans tenim amb l'aigua i que hem desenvolupat els darrers dos segles des de l'inici de la Revolució Industrial. A aquesta revisió els entesos l'han anomenat: gestió integral dels recursos hídrics. I aquesta hauria de suposar una via de solució tant per els conflictes entre els humans, com per als que tenim plantejats amb la natura.


Els diferents usos socials de l'aigua

Bàsicament podem distingir tres esferes diferenciades en els usos socials de l'aigua: el consum domèstic, l'agricultura, i la indústria.


Consum domèstic

El desenvolupament d'un sistema de canalitzacions que ha suposat la possibilitat de disposar d'aigua directament a les nostres llars és un progrés del que no hem gaudit sempre i, i això no ho hauríem d'oblidar, segons l'OMS un privilegi que només un 20% de la població mundial té.

Ja ens hem referit abans als usos que a nivell personal podem fer de l'aigua: la higiene diària, la neteja de la roba, la neteja de la casa, la cocció dels aliments, etc. I no valoraríem suficientment això si no féssim una ullada a la historia.

Si bé l'antiga Roma va ser molt sensible a la higiene corporal (en el món romà, així com a l'islàmic el gust pels banys públics estava molt estés), i els patricis van disposar de canalitzacions d'aigua i un sistema de clavegueram que va anticipar al nostre, durant la edat mitja europea, sense canalitzacions d'aigua a les cases, i el que és més important, sense xarxes de clavegueram que evacuessin de les cases les aigües residuals, els carrers eren fames insalubres per on circulaven aigües putrefactes (d'aquí ve la coneguda expressió castellana "Caer en el arroyo", referint-se a la persona que es veia abocada a una vida de misèria i depravació).

No va ser fins el segle XIX amb les descobertes de Pasteur i Koch que va ser de nou valorada la funció higiènica que l'aigua podria tenir. Poc a poc es van anar construint fons i safareigs públics i es van anar cobrint les darreres clavegueres a cel obert.

La qualitat de l'aigua també va esdevenir una preocupació que les xarxes públiques unificades van anar corregint, al temps que els pous eren mirats amb sospita, com a focus de malalties i epidèmies. Avui en dia paradoxalment i malauradament els problemes de qualitat de l'aigua no s'han resolt, bàsicament a causa de la contaminació provocada per les activitats agrícoles i industrials. Això ha suposat una forta inversió pública en depuradores.

Per altra banda el sistema de canalitzacions d'aigua i el sistema de clavegueram poden acabar generant una doble il·lusió: per una banda que pensem que és impossible l'esgotament o la disminució de la qualitat d'aigua que amb tanta facilitat i comoditat rebem a les nostres cases, sobretot quan a gran part de la humanitat aquesta "normalitat" nostra els hi semblaria un autèntic miracle. I per altra banda pensem que les aigües residuals que aboquem a les piques de la cuina, al bany o a la tassa de l'inodor simplement "desapareixen" miraculosament. Tanta irreflexió només pot dur a un ús irracional i malbaratador de l'aigua i amb el temps a viure en una societat amb "estrès hídric".


L'agricultura

A la natura les necessitats hídriques de les plantes són resoltes per les pluges i les aigües subterrànies. Però les necessitats alimentaries de la humanitat i també les productivistes d'un mercat que demanda bens de consum fan que s'hagin de garantir les collites any rera any, per tant hem hagut de forçar la natura i produir plantes utilitzant quantitats d'aigua superiors. No és d'estranyar que l'agricultura sigui el sector social que més aigua consumeix: un 70% del total de recursos hídrics disponibles. Han aparegut així els regadius, com a formes eficaces d'augmentar els rendiments agrícoles, multiplicant-los per cinc i fins i tot per deu en terres àrides. Això ha arribat fins un punt que avui un 40% de la producció agrícola prové del rec. Les aigües pel rec es capten bàsicament per dues vies: o d'embassaments, molts cops expressament construïts per fomentar els regadius, o captant-los directament de les aigües subterrànies per mitja de pous.

Normalment el regadiu ha d'afrontar dos greus problemes: l'excessiva evaporació, al haver d'acumular aigua en embassaments o cisternes, i la salinització, provocada per l'excés de sals que, a diferència de l'aigua de pluja, contenen les aigües subterrànies, i que a la llarga poden provocar infertilitat en els sòls.

Una altra estratègia per fomentar els regadius són els transvasaments que suposen desviar part dels cursos dels rius per regar els conreus.


La indústria

La indústria consumeix aproximadament un 23% del total d'aigua consumida per la humanitat. Tot i que aquesta proporció varia entre el 50% de Europa occidental i Amèrica del nord en front del 3 i 9% de Amèrica del sud, Àfrica i Àsia. L'aigua ha format part del desenvolupament tecnoindustrial de la humanitat des dels seus principis i va ser la primera font d'energia exosomàtica d'origen no orgànic.

Les corrents d'aigua movien embarcacions i activaven molins que molien blat o feien funcionar màquines tèxtils.

Avui en dia a part de tenir una importància molt significativa en la producció energètica per mitjà de les centrals hidroelèctriques, tenen altres usos força importants com:

  1. Com a refrigerant en processos en que es genera una gran quantitat de calor (com a les centrals nuclears)
  2. Com element per la neteja
  3. Com a suport físico-químic de processos químics o biològics (producció de paper)
  4. Com a vapor per les màquines de vapor.

Perquè ens fem una idea del volum d'aigua que necessita la producció industrial veiem les següents dades: es necessiten 250 litres d'aigua per produir un quilo de paper, 270.000 litres per mil quilos d' acer, i de manera més gràfica la fabricació d'un sol cotxe suposa, tenint en compte totes les fases, des de l'extracció dels minerals fins a que surt de la fàbrica, uns 78 000 litres d'aigua com a mínim.


La manca d'aigua

És difícil d'entendre en la seva justa mesura el valor social que ha tingut i té l'aigua si no ens fixem en alguns dels efectes de la seva mancança. A moltes poblacions de països del sud ens trobem que la manca d'aigua suposa per una banda danys a la salut de les persones pel consum d'aigua contaminada, costos suplementaris en la productivitat pel fet d'haver de recórrer distàncies considerables per dur-la fins a les seves llars, o per la necessitat bullir-la per garantir-ne les condicions sanitàries, i per altra banda forts impactes ambientals per la gens regulada explotació d'aqüífers.

Malalties com la diarrea (que cada any afecten un 1000 milions de persones), filariasis (1000 milions), tracoma (500 milions), esquistosomiasis (200 milions) o el mateix còlera venen transmesos per l'aigua. Això es deu a un deficient sistema de sanejament que fa que les excretes humanes acabin contaminant tant les aigües superficials com les subterrànies.

El desmesurat i caòtic creixement de les ciutats en els anomenats països en vies de desenvolupament, unit a un creixement demogràfic disparat, han fet que la gent hagi hagut de resoldre per si mateixa les seves necessitats d'aigua.

Milions de persones excaven els seus propis pous, posant en perill la seva salut i de retruc, exhaurint els corrents subterranis, al explotar-los per damunt de la seva possibilitat de recàrrega. A part de la inversió de temps i esforç que suposa resoldre l'abastiment diari d'aigua (que normalment recau sota les responsabilitat de les dones) entre les capes més pobres de la població, (temps i esforç que no poden per tant dedicar a altres activitats que millorin la seva qualitat de vida), el consum d'aigua suposa una part substancial de la renda familiar: un 18% a Onitsha (Nigèria) i un 20% a Puerto Príncipe (Haití) com a exemples extrems i dramàtics.