UN CAS REAL
IQBAL MASIH, EL NEN ADVOCAT

Tenia dotze anys quan la mort el va sorprendre a Muridke, un llogarret de camperols cristians a prop de Lahore, al Pakistan. Aquell 16 d'abril un tret precís va acabar amb la vida de qui havia esdevingut la veu i l'esperança de milions de nens pakistanesos que, a canvi d'una rupia diària que ni tan sols reben, són esclavitzats pels seus pares a les fàbriques de catifes. Dotze hores de treball al dia per una rupia, poc més de quatre pessetes. Iqbal Masih havia estat un d'aquests nens. Els sis anys següents els va passar encadenat en un teler. Els seus dits infantils, prims i àgils, garantien la qualitat de les catifes, una de les principals fonts d'ingressos del Pakistan. Només uns dits com els seus són capaços de fer uns nusos tan estrets.

Un dia l'Ehsan Khan va arribar a Muridke. Aquest defensor dels drets humans va trobar en Masih al racó d'una sala. La seva descripció del nen esclau no pot ser més aterridora: "L'Iqbal, amb deu anys, respirava com un avi. Em va semblar que estava aterrit". Aquella trobada casual va canviar la vida d'en Masih. El contacte amb una veu nova i diferent li va anar fent perdre la por tan atroç que sentia cap al seu patró, el qual no dubtava a fuetejar els seus empleats. De cop i volta, sense cap més suport que la seva tenacitat, es va convertir en un improvisat líder sindical. Va denunciar públicament les inhumanes condicions laborals, i l'horari i el règim d'esclavatge que condemnava a la misèria i la mort molts nens com ell a tot el Pakistan.

La seva veu no va ser en va, i nombroses associacions humanitàries van començar a escoltar el relat d'una situació que contravenia els drets infantils i que el Govern del Pakistan havia preferit ignorar fins aleshores, malgrat els acords internacionals subscrits. El 1992, l'Islamabad, el partit del poder, havia signat la Convenció contra el treball infantil poc després d'haver prohibit l'esclavitud per deutes. Tanmateix, aquestes mesures del Govern de Benazir Bhutto, paper mullat en la pràctica, no van aconseguir frenar la cobdícia dels patrons que esclavitzen més de cinc milions de nens pakistanesos menors de catorze anys. Però el compte enrere havia començat.

El que no aconseguia la tímida voluntat política començava a ser una realitat gràcies a Iqbal Masih, que ja havia atret l'interès de nombroses organitzacions internacionals. Iqbal Masih continuava incansablement la seva lluita. Un matí va decidir que no tornaria mai més a la fàbrica, un gest que per a molts va significar la condemna segura a mort. Va canviar el teler per les places i per la denúncia. La seva veu i el seu físic fràgil van arribar a commoure tant l'opinió pública que la mateixa primera ministra Bhutto va endurir les lleis que regulen el treball infantil, mentre tancaven moltes fàbriques de tapissos de la regió de Lahore.

Malgrat les amenaces de mort, sempre va rebutjar l'escorta de la policia, i tampoc no es va voler traslladar a la capital ni a cap lloc més segur. Es va estimar més quedar-se entre els seus, entre els pàries i els desposseïts. I allí, a Muridke, el desembre de 1994, va rebre una invitació per a acudir a Boston per rebre el premi Reebok, instituït per a reconèixer les activitats en pro de la infància. Va ser l'última aparició en públic abans del seu assassinat, que, paradoxalment, va coincidir amb un reportatge de la cadena CBS denunciant que la mateixa empresa que li va atorgar el premi utilitzava mà d'obra infantil a les seves fàbriques del Pakistan.

En Masih volia ser advocat. Una bala assassina va entroncar el seu somni, que també era el de milions de nens del seu país que van trobar en la seva denúncia el camí de l'esperança. El dia de l'enterrament milers de persones van acompanyar el fèretre. Entre llàgrimes van donar sepultura al defensor més eloqüent de la causa més justa, un sacrifici que aquell dia van suplicar que no fos en va.




A partir de la lectura del text us proposem que: