DEU MÈTODES DE LLUITA NO-VIOLENTA
Revista Illacrua, nº 52

Tomeu Adrover i Helena Morén

1. ACOLLIDA IL.LEGAL

Una llei ens ha de dir qui podem rebre a casa? Això mateix fa la Llei d'Estrangeria. Per denunciar aquesta barbaritat i denunciar I'esmentada llei, la campanya Papers per a Tothom promou que, corn més gent millor, s'acusi d'haver acollit una persona estrangera a casa seva. L'acció està inspirada tant en d'altres fetes per objectors i insubmissos (per exemple, autoinculpar?se d'haver pretesament incitat un jove a ser insubmís) com en diverses accions de l'altra banda dels Pirineus. Recordem, si no, la revolta, a la dècada dels 50, de sectors d'esquerres i de la intel·lectualitat francesa contra la guerra d'Algèria, amb la signatura del Manifest dels 121, en què oferien aixopluc als pròfugs de la guerra colonial, una acció penada per la llei, i recordem també la formació de les xarxes Jeanson, igualment il·legals, que donaven suport a les activitats de l'enemic, el FLN algerià. O, molt més recentment, el 1996, la tancada en una famosa església de París per immigrants no legalitzats (els sanspapiers) que es declararen en vaga de fam i obtingueren el suport d'una part significativa de la població.

2. BOICOT ALS IMPOSTOS

Encara que la paraula és relativament moderna ?es remunta només a 1880 quan aquesta forma de lluita va ser emprada contra un tal anomenat Boycott a Irlanda?, feia ja més de cent anys que es practicava a Nord-Amèrica, sota el terme de no importació, i consistia a refusar la importació de productes provinents de la metròpoli britànica. De fet, el boicot va ser una de les armes més importants utilitzada pels independentistes nord?americans en contra del govern de Sa Majestat.

Dos?cents anys després, el 1955, i als mateixos Estats Units, va tenir lloc un altre boicot exemplar, aquesta vegada contra els autobusos de la Ciutat de Montgomery. L'acció, encapçalada per Martin Luther King, pretenia suprimir la segregació racial als autobusos, i així va ser.

EI fet de rebutjar a pagar un impost és una variant del boicot econòmic. El diner no pagat pot ser destinat al manteniment d'altres accions. El boicot, quan es porta fins al final, té molts avantatges: no ofereix cap risc, pot ser practicat per tothom, és anònim, promou la solidaritat i minimitza la violència.

3. ECOTATGE

És el cas de I'ecosabotatge dut a terme a la presa d'ltoiz pel grup Solidarios con Itoiz el 6 d'abril de 1996. Les accions d'ecosabotatge fan apujar e cost de les obres, i de vegades les converteixen en irrendibles i, doncs han de plegar. En l lluita contra la central nuclear de Leinoiz, les pèrdues en sabotatges van ser de milers de milions, fins al punt que nombroses subcontrates es van retirar dels projectes.

Criminalitzats per la premsa i per altres organitzacions ecologistes, els vertaders motius de l'ecosabotatge són arraconats: impedir una catàstrofe ecològica aplicant l'acció directa no?violenta contra la maquinària. Sempre, a més, amb la denúncia de la injustícia com a mòbil elemental. Una altra acció d'ecotatge, aplicada sovint per Greenpeace, és tapar les canonades on les indústries contaminants aboquen els seus residus.

4. INSTITUCIONS PARAL.LELES

Quan un govern actua d'una manera manifestament injusta i arbitrària, davant de cops d'estat, manipulacions electorals, violència institucional, etc., els moviments opositors poden crear contrapoders, també anomenats institucions paral·leles. Són coneguts els anomenats governs, parlaments o caps de govern a l'exili, corn avui és el cas del Parlament kurd. Però aquestes situacions no tenen sentit si no es viu una clara disposició ciutadana a la desobediència civil de manera que la gent deixi d'obeir l'autoritat oficial i segueixi els acords emanats de la institució paral·lela.

Com a exemple, cal esmentar la resistència al cop d'estat de 1920 a Alemanya, que de fet no va arribar mai a realitzar?se perquè el teixit administratiu i social va seguir obeint el govern legítim, encara que aquest s'havia hagut de refugiar a l'estranger. Quatre dies després, el govern colpista no tingué altre remei que plegar.

Però les institucions paral·leles també poden tenir un abast més limitat. Així, posem per cas, van ser freqüents, a I'Europa dels 60, 70 i encara 80, I'ocupació de facultats pels universitaris, els quals, tot seguit, posaven en marxa programes d'estudis alternatius als oficials.

5. OBJECCIÓ

Le déserteur/ Je m'en irai lundi/ Sur les routes de france/ De Bretagne en provence/ Et je dirai aux gens:/ Refusez dobéir,/ Refusez de la faire,/ N'alIez pas a la guerre,/ Refusez de partir. (Boris Vian).

L'objecció de consciència és I'actitud de qui es nega a obeir una ordre, una llei, sense examinar la seva legitimitat jurídica, perquè la considera injusta segons la seva consciència. El tipus d'objecció més estesa és al servei militar, ja sigui motivada pel refús a l'exèrcit i/o a la violència, ja sigui com a eina per oposar?se a la política d'un govern determinat; però també hem de parlar de l'objecció fiscal (negar?se a pagar impostos, especialment els militars), electoral (negar?se a participar en el procés electoral), laboral (negar-se a fabricar algun producte bèl·lic, antiecològic ... ), etc.

6. OCUPACIÓ

Sense k. En aquest cas, es planteja I'obstrucció sense obstaculitzar el pas a un espai públic amb la intenció de denunciar un fet i pressionar perquè es canviï. Tenim I'exemple de l'ocupació de la Borsa de Bilbao duta a terme pels treballadors d'Euskalduna el setembre de 1984. Evidentment, el límit entre l'obstaculització o no d'aquest espai és bastant ambigu i moltes vegades, si es compta al darrere un fort suport social, es pot dur a terme I'ocupació.

El cas de la campanya del 0,7, en comparació al de la batalla d'Euskalduna, encara que pertanyent a àmbits molt diversos, exposa dos casos d'ocupació on el desenllaç quasi diferencia dues accions originàriament iguals. Així doncs, trobem des del model d'ocupació?manifestació fins a l'ocupació?límit.

7. OBSTRUCCIÓ

En cl seu sentit més estricte és definida corn el bloqueig d'una via o espai i comporta la immobilització de vehicles, el bloqueig al desenvolupament normal d'una construcció o l'entorpiment a l'entrada en un espai determinat. En els darrers temps, s'ha convertit en una acció important de denúncia pública de la injustícia. Per tant, el seu objectiu esdevé polaritzat en dos extrems: un que cerca purament l'evitació real de la injustícia ?tothom recorda la interposició de ciutadans russos davant les tanquetes a l'estiu de 1991? i un altre que és conscienciar ?aquí podríem situar els encadenaments a alguns edificis institucionals.

Les ocupacions i bloquejos són mètodes utilitzats amb diferents resultats. Per exemple, el 1997 van ser emprats a Alemanya intentant paralitzar el transport de material radioactiu; a mitjan la dècada dels 80, a Anglaterra per evitar l'entrada d'euromissils a una base militar (Greenham Common). ja els seguidors de Luther King obstruïren grans cadenes de supermercats racistes: s'apoderaven de tots els carros de supermercat i es passejaven durant tot el dia sense comprar absolutament res, per alegria dels propietaris que no feien ni un duro de calaix.

8. SABOTATGE

Encara que Penèlope a I'Odissea representés un dels més poètics exemples de sabotatge, la teorització del concepte neix, dins el món laboral i sindical, a principis del segle XIX corn a forma de lluita obrera centrada, principalment, en I'anomenada violència instrumental. D'aquesta manera, la màquina és la primera a rebre els atacs obrers corn a resposta a la injustícia existent. Més tard, una altra de les variants del sabotatge es basaria en la dita "a mala paga, mal treball".
EI sabotatge és un tipus de resistència informal a la producció que busca incrementar els costos de producció empresarial. Malgrat que se'l vulgui titllar de violent i coactiu, el seu tarannà és purament moratori i de denúncia.

9. VAGA

En principi, la vaga és molt més transcendental que d'altres accions, perquè il·lustra directament el principi de la no?cooperació. Atès que, en gran part, el poder econòmic i social ve donat pel grau de cooperació dels treballadors, deixant de cooperar, aquests poden obligar els seus adversaris de classe a reconèixer els seus drets. Amb els anys s'han desenvolupat moltes variants de
la vaga: disminuir el ritme de treball, la vaga de zel (fer el treball tan escrupolosament com el regula el reglament), la vaga a I'inrevès (treballar més de pressa del normal per produir estocs invendibles ... ) ... i també les vagues salvatges, sorgides a finals dels anys 60 i que plantejaven corn a rerefons la qüestió del poder a l'empresa.

10. VAGA DE FAM

Per Gandhi, la vaga de fam era la més difícil de les tècniques no?violentes. La vaga de fam limitada, entre 3 i 20 dies normalment, pretén denunciar alguna injustícia. La il·limitada, en canvi també vol suprimir?la, en esdevenir la catalitzadora de les energies populars.

Són famoses les vagues de Gandhi per la independència de l'Índia; la de Louis Lecoin, el 1962, amb què aconseguí el reconeixement legal a França del dret a l'objecció de consciència;
o la dels presos de I'Ira a principis dels 80, una desena dels quals va morir per la intransigència del govern britànic que es negà a reconèixer-los corn a presos polítics. Als anys 90, les acampades pel 0,7 a ciutats corn Madrid van ser reforçades també amb vagues de fam.

Tomeu Adrover i Helena Morén