AGRESSIONS A LES DONES:
"LA MATÉ PORQUE ERA MIA"

Rosa Cañadell

..."Y si vuelvo a nacer, yo la vuelvo a matar"....Aquesta era una de les cançons "populars" que jo cantava quan era petita.... la història és llarga, feixuga, i no s'acaba.

Per quin estrany, pervers i terrible mecanisme, tants homes peguen, cremen i maten a les "seves" dones, justament a aquelles dones que han sigut (i potser són encara) companyes de vida i de llit? Com es pot agredir en nom de "l'amor"? De quina mena d'amor estem parlant? Com pot ser que una dona tingui més possibilitats de rebre una pallissa a dins de la seva pròpia casa que passejant pel carrer o viatjant sola? Com pot ser que una "mort anunciada", perpetrada per ETA desperti el rebuig nacional i seixanta morts anunciades, perpetrades per la banda de marits violents, no aconsegueixi més que tímides respostes? Com s'ha anat consolidant aquest "consens social" sobre un dels aspectes més monstruosos de la violència masculina?

El concepte sobre "l'amor" d'una gran majoria d'homes, la seva dependència encoberta, la complicitat i la impunitat, són alguns dels aspectes que fan possible aquesta monstruositat. La dependència econòmica de moltes dones, el seu propi concepte de l'amor i la perplexitat davant d'un home que diu que et "maltracta perquè t'estima", deixa a les dones agredides en una situació d'impotència difícil (per sort no impossible) de sortir-se'n.

"L'amor"... i la "santa institució" del matrimoni. Les normes, la moral, els principis, els drets i els deures, que regeixen el matrimoni institucional han sigut sempre desiguals pel que fa als homes i les dones. Això ha acabat incidint en el mateix concepte de l'amor. Quan una dona diu "t'estimo", implícitament està dient: "pots comptar amb mi", "vull estar amb tu" (acompanyar-te, escoltar-te, ajudar-te... a tu i als nostres fills/es). Quan un home diu t'estimo, implícitament està dient: "Compto amb tu" "Vull que estiguis amb mi" (que m'acompanyis, que m'escoltis, que m'ajudis... a mi i als meus fills). És com si l'amor, així institucionalitzat, fos un carril de direcció única: de la dona cap a l'home. Així enteses les coses, quan una dona es nega a continuar en aquest carril de direcció única, el "seu" home se sent maltractat, estafat, enganyat, i, per tant, amb "tot el dret" d'enfadar-se molt i de demanar "explicacions" a aquella "seva dona" que ha trencat el pacte implícit en tots els "t'estimo" que s'han anat dient al llarg del temps.

De la impotència a la prepotència. És evident que l'agressió és un acte de prepotència, de violència, de coacció. Però què amaga aquesta pretesa "superioritat" que dóna "dret" a agredir? Quina és la causa i quin és l'objectiu? Quan un home ja no està interessat en la "seva" dona normalment l'abandona, però no la maltracta. Exactament igual que fa una dona. Els homes maltracten a les dones quan "les volen" (per ells i en exclusiva): el 95 % de morts de dones per la violència dels seus homes, s'han donat en el moment en que elles estaven tramitant la separació (o ja s'havien separat). O sigui, aquests homes han matat a les seves dones perquè elles els havien abandonat: com els nens petits que "no saben perdre" i esparraquen la joguina (però, de veritat, i molt més terrible). Aquesta dependència terrible d'alguns homes vers les "seves" dones (mares-amigues-amants), i la incapacitat d'acceptar-la i de buscar-hi una solució, acaba convertint-se en un acte monstruós: destruir allò que volies i no pots aconseguir.

Perquè alguns homes no han après a plorar les pèrdues, igual que fem la resta de mortals? Perquè els "altres homes" no els ajuden en el seu dolor i els orienten cap a una solució en positiu? Perquè tants homes se senten "interiorment" solidaris amb els agressors? Perquè tanta por a que les "seves" dones els abandonin, se'n vaguin amb un altra? Perquè aquesta gran por davant la soledat?, aquesta impotència davant el "viure sol"?

Aquesta por compartida de molts homes, dóna com a resultat una gran complicitat vers els agressors, encara que verbalment i ideològicament els rebutgin. Si els homes fossin més solidaris en el dolor (i no en la violència), si s'ajudessin quan se senten sols, si aprenguessin a "saber perdre" amb dignitat, si aprenguessin a ser independents de debò, les "seves" dones no haurien d'acabar massacrades. Aquesta complicitat, a més, s'institucionalitza, i acaba convertint-se amb impunitat: legal, penal i social.

I les dones, perquè ho aguanten? és que són tontes? és que els hi agrada?... és una altra de les preguntes "innocents" que fan molts homes, i també‚ algunes dones. La culpabilització de la víctima és un vell recurs (molt feixista, per cert!): o són culpables perquè "s'ho busquen" (se separen, abandonen, se'n van amb un altra, no cuiden al marit, etc.), o són culpables perquè aguanten. La realitat, però, és una altra, ben complexa i ben terrible. Les dones maltractades no ho són, evidentment, ni per gust, ni per comoditat. La dependència econòmica, sobre tot si hi ha fills/es pel mig, és un dels paranys més grans quan una dona es troba amb un marit violent, i una de les causes que els maltractes durin molt més del que cap dona suportaria en altres condicions. La impotència, la manca de suport social, familiar, policial, institucional, i sobre tot, legal, fan la resta.

A nivell psicològic, hi juguen també factors que se'ns escapen i que fan que hi hagi una "segona vegada" (que, normalment, porta a una tercera, quarta, i així fins a la mort, per moltes d'elles). La lògica ens diria que mai no hi ha d'haver una "segona vegada", que a la primera que un home agredeix una dona, aquesta, senzillament, l'abandona. Però no acostuma a ser així. I és que, a més de tot el que ja hem dit, la primera vegada que l'home que t'estima, l'home amb el que comparteixes la casa, el llit, el sexe, els fills... amb el que has tingut moments bonics, alegres i divertits, i al que tu t'estimes.... et dóna la primera bufetada, la sensació de "no entendre res", la sensació de perplexitat impossibilita una resposta clara. La gran majoria de dones no estem "preparades" per aquesta pel·lícula. Això no surt a les novel·les roses, no és el que ens han dit, ni el que esperem, i molt menys, el que volem. Moltes dones, a més de la dificultat per abandonar a la primera, intenten donar una explicació "racional" als fets, i la raó diu que "no pot ser", i que hi deu haver "alguna raó" que se'ns escapa: Estava borratxo?, ha perdut el control?, estava nerviós per la feina? no sabia el que feia? no ho volia fer? .... he fet jo alguna cosa malament?...I en la recerca d'una resposta coherent i vàlida, ja ha arribat la segona, i després la tercera, i així comença un llarg infern.

La interiorització de la subordinació per part de les dones cap els homes, el paper que socialment ens han assignat de viure en funció de les necesitats de l'altre, l'aïllament que envolta la vida de moltes dones, associat a una manca o absència d'autoestima i de pèrdua de la pròpia identitat, fan que moltes dones suportin l'infern i fins i tot perdin la capacitat de reacció.

Per acabar. Som moltes i molts els que ens esgarrifem davant d'aquests fets. Però no n'hi ha prou. Hem d'exigir mitjans per a les dones, recolzament social, econòmic, familiar i, sobretot, legal. Però també‚ cal que tots aquells homes que no participen de la violència activa facin pinya i campanya per una manera diferent, civilitzada i harmoniosa de solucionar els problemes conjugals dels seus col·legues masculins, i entre tots i totes, donar el suport que calgui perquè mai no arribi la "segona bufetada".

Rosa M Cañadell
Psicòloga
Membre de la Secretaria de la dona D'USTEC.STEs

PRINCIPAL