LES TÈCNIQUES ESPORTIVES

Un crèdit variable per a noies
o la utilització de l'espai a l'Educació Física.

L'esport modern va fer la seva aparició a Anglaterra durant la segona meitat del S.XVIII i es va anar desenvolupant i estructurant al llarg del S.XIX. La seva expansió es va produir dins la classe alta anglesa, i des del seu inici va servir de via de transmissió dels seus valors i les seves necessitats. La pràctica educativa es justificà ideològicament incidint en la seva capacitat d'entrenament per a la guerra, adduint el seu valor educatiu com a formador de líders, tan necessari per a un Imperi Britànic en expansió i, «utilitzant-se, a més, com a mitjà per inculcar i expressar la virilitat « (Dunning, E. 1992). Es conforma així un ideal masculí de l'esport.

És cert, però, que l'esport s'ha anat adaptant als canvis, tant socials com tècnics. La preocupació per la millora de la qualitat de vida ha situat la pràctica esportiva en un lloc privilegiat. Però el que no ha canviat és l'essència esportiva: el model continua essent sexista i discriminador en la seva aplicació. Els valors encara van lligats al lideratge, a la voluntat d'aconseguir la victòria a qualsevol preu; tot això posa de manifest quins són els objectius que la societat assenyala als seus practicants. No tothom ( i majoritàriament les dones) està prou motivat per involucrar-se en un món la rigidesa del qual s'ajusta només a persones amb peculiaritats; la pràctica esportiva, amb molt poques excepcions, imita i reforça l'esperit de competició masculina.

Tanmateix, cal no oblidar que l'esport conté, com a joc reglamentat i organitzat, els elements per configurar-se com una via educadora de primer ordre, com a instrument al nostre servei per construir un model social més progressista en el qual es puguin acomodar les diverses característiques motrius. Col·laborar així a la destrucció de mites i desigualtats. Proposar un model esportiu més just quant a la relació entre les persones. Els rols socials femenins presents a la nostra cultura són reproduïts en l'educació (passivitat, submissió, suavitat, tendresa, cooperació...) i veiem com a «normals» les activitats que reforcen aquests rols: dansa, gimnàstica, aeròbic... «Ja des de ben aviat la
socialització infantil mitjançant els jocs per a nens i nenes prepara el camí a la divisió d'esports» (Vázquez, B. 1992)
L'educació física té un currículum ocult tant o més gran que el currículum explícit, ja que fa referència a aspectes antropomòrfics molt profunds, com ara la consciència i la valoració del propi cos, el seu lloc en la cultura, les tècniques corporals segons l'edat, el sexe, els costums corporals, etc. El currículum de l'àrea d'Educació Física de l'ESO planteja uns objectius generals que poden agrupar-se en els conceptes següents:
  • Autoconeixement i acceptació del propi cos.
  • Hàbits que es relacionen amb la salut i la qualitat de vida.
  • Disponibilitat motora.
  • Integració a la societat.

És en el desenvolupament d'aquests objectius que cal proposar unes pràctiques que facin avançar en la coeducació (entesa com a interacció personal amb una finalitat superadora d'estereotips i discriminacions ), i en la modificació de les nostres pròpies actituds i comportaments sexistes.

Cal una reflexió crítica i una anàlisi real del nostre entorn: atendre elements com ara l'espai, els materials, els continguts i l'avaluació, el llenguatge... El professorat, amb una activitat formativa constant, hauria de potenciar l'esperit crític del seu alumnat davant d'aquelles postures que la societat proposa com a «normals».

Des de l'IES Josep Mestres i Busquets, de Viladecans, hem procurat tenir en compte aquestes reflexions, i vam oferir, amb la finalitat de fer un pas endavant en coeducació, crèdits variables per a 1r. d'ESO que contemplessin la possibilitat de veure més còmodes les noies. Una experiència concreta va ésser a l'Àrea d'Educació Física, en concret el crèdit variable tipificat de Tècniques Esportives. Vam decidir oferir aquest crèdit de manera separada per sexes, per tal d'incidir en la configuració dels espais col·lectius als recintes escolars i la seva relació amb els rols de gènere. Som conscients que el professorat no pot organitzar-se fàcilment per quedar-se només amb la meitat femenina de la classe, però com estem persuadits que hi ha activitats que convenen especialment a les noies, creiem adient buscar «moments i espais» perquè les nenes, soles, mostrin un comportament més assertiu per a elles.


Desenvolupament del Crèdit variable «Tècniques esportives»

El treball del crèdit se centra en les estratègies i tècniques esportives de futbol, bàsquet i voleibol. Tant les activitats com la metodologia varen ésser les mateixes per als nois i per a les noies. L'interès per recollir-ho per escrit prové de l'element separació i de l'observació posterior de la utilització dels espais, i també de la manera de relacionar-se els uns i les altres.

Els Nois van valorar el crèdit molt positivament i els agradaria repetir-lo introduint-hi aspectes nous com ara la pràctica de l'atletisme o el beisbol. És curiós, però, que el seu interès es va centrar en l'element competitiu i de victòria en la pràctica esportiva. A la vegada, va ser freqüent la resolució de conflictes d'una forma agressiva i violenta.. Els interessa més el lideratge, el fet de destacar individualment que no pas la cooperació. Malgrat que parlem d'un centre que ha procurat dotar-se d'eines de participació de l'alumnat des de les estructures més horitzontals, les baralles i les discussions varen ésser massa freqüents, i també la submissió d'aquells que no destaquen en l'esport.

Les Noies ho van viure d'una manera força diferent. Per a moltes d'elles, era el primer cop que s'obria una perspectiva en solitari (pel que fa al gènere) de les pistes esportives, a més de poder realitzar la pràctica esportiva allunyades dels ulls masculins i, per tant, lluny de comentaris i judicis de valor.
Van copçar el crèdit, també de forma positiva, proposant per a posteriors ocasions, la pràctica del handbol i del beisbol. Però l'avaluació global va ésser ben diferent: van apuntar, en primer lloc, la comoditat que havia esdevingut del fet de trobar-se soles, és a dir: «no discriminades, ja que els nois es creuen sempre els millors i a més no accepten els errors», «tampoc no et trobes còmoda quan jugues només per guanyar i no per divertir-te». Les relacions entre elles eren fonamentalment cooperatives, jugaven totes, no hi havia crítiques destructives, no es van barallar mai. Van apuntar, a més, la possibilitat d'ampliar la separació per sexes en altres crèdits variables perquè senzillament «som més llestes».

Elles, en cap moment no van manifestar la necessitat d'estar sempre soles, però sí la de trobar-se de tant en tant separades dels nois, sobretot en aquelles activitats en què han estat els valors masculins els que han marcat la pauta de comportament. I jo, com a educador, reivindico la necessitat d'anar aprofundint en aquestes reflexions en l'actual escola mixta, que no coeducativa, i procurar la formació integral dels nois, i també, o parlant des d'una òptica compensadora de les diferències, sobretot de les noies.



Emili Aguado Garcia professor d'EF a l'IES Josep Mestres i Busquet. Viladecans, juny de 1997.


PRINCIPAL