La immigració marroquina a Catalunya
(Marroquins a Catalunya: Colectivo Ioé)


Etapes de la immigració marroquina
Tipus d'emigració en la colònia marroquina regularitzada: diferències entre sexes
La immigració femenina i la segona generació


Etapes de la immigració marroquina

Període 1960-1975

Coincideix a Espanya amb l'etapa "desarrollista" dels governs franquistes i, a l'Europa comunitària, amb uns anys de prosperitat i creixement que culminen en l'anomenada crisi del petroli i el "tancament dels Pirineus" per a la immigració magrebina. Com s'ha vist, va començar i es va consolidar al Marroc un flux important d'emigració cap a Europa, principalment a França, Alemanya, Països Baixos o Bèlgica, però també a Catalunya.

Els primers a establir-se ho van fer a la província de Barcelona (). Eren homes sols, que agafaven feina en la indústria (forns de foneria), en la construcció d'obres públiques (carreteres) i en la mineria ().

Al cap de quatre o cinc anys van començar a portar-hi les famílies, i així van iniciar un establiment de llarga durada.

Període 1975-1986

Aquest període comença amb les restriccions que França i Alemanya imposen a la immigració i acaba amb la promulgació a Espanya de la Llei de drets i llibertats dels estrangers i les mesures que se'n deriven.

En aquest període hi va haver un canvi significatiu en els fluxos d'immigració marroquins: l'objectiu europeu tradicional (França, Alemanya, Països Baixos, etc.) persistia en la intenció de molts emigrants, però les possibilitats d'aconseguir-lo es van reduir dràsticament. Així es va crear un "embassament" de marroquins que, retinguts per la barrera dels Pirineus, van començar a establir-se a Catalunya.

També en aquest cas, un cop establerts els homes, van venir algunes dones i, acompanyant-les, els nens (vinguts del Marroc o bé nascuts a Catalunya).

Període 1986-1992

Aquest últim període es caracteritza per la implantació progressiva d'una política restrictiva respecte a la immigració estrangera a l'Estat espanyol, tal com fan altres països europeus, signataris de l'acord de Schengen. Uns quants fets especialment significatius marquen aquest tombant: la implantació del visat d'entrada obligatori per als ciutadans magrebins (maig del 1990) i el procés de regularització d'estrangers (segona meitat del 1991).


Tipus d'emigració en la colònia marroquina regularitzada a Catalunya: diferències entre els sexes.

El fet d'analitzar com arriben els immigrants a Catalunya, quins itineraris segueixen, pot aportar claus d'interès sobre el grau d'implantació que hi ha aconseguit i, per descomptat, sobre la composició d'aquesta població immigrant. Catalunya, com a país d'immigració, ja té una xarxa migrant d'una certa importància, de manera que els nous candidats a emigrants disposen d'una "infrastructura" que els facilita tant el viatge com la incorporació de la societat receptora. S'estudiarà el tipus d'emigració entre els marroquins que resideixen a Catalunya combinant tres variables, el sexe, l'indret d'origen i l'indret on s'han establert.

És interessant també de recalcar que el tipus d'emigració dels homes difereix del de les dones. El 46,9% dels homes que emigren a Catalunya ho fan directament des dels seus aduars d'origen, mentre que hi ha moltes menys dones en aquest cas: el 15,7%. Això respon en part a la dinàmica social en què participa una dona de les àrees rurals i als recursos culturals que té a l'abast. En aquestes condicions, la dona no pot pensar a emigrar si no és dins del marc familiar, seguint el marit. Ara bé: sí que hi ha emigració directa entre les dones que provenen dels nuclis urbans: el 58'3%, davant el 20,7% per als homes del mateix origen.

Si al percentatge sobre procedència urbana directa s'hi afegeix el que correspon a una residència més antiga a Espanya (és a dir, sumant les xifres corresponents a l'emigració directa urbana i a l'emigració prèvia a Espanya d'origen urbà), el grau d'urbanitat és encara més diferent entre els dos grups: el 68,7 % per a les dones i el 25,5 % per als homes. A més, el fet que les dades donin un alt percentatge en el tipus "emigració a Espanya", considerant conjuntament les d'origen rural i urbà, sembla que confirma la idea que ja hi ha emigració femenina de bon principi i que aquesta emigració no és pas cap novetat dels últims cinc anys; així, els qui han passat regularització i que ja estaven domiciliats a Espanya (sobretot a Catalunya) segons el passaport, són el 14,1% entre els homes i el 13,0 % entre les dones.


La immigració femenina i la segona generació

L'emigració femenina marroquina a Espanya és una novetat respecte a Europa. La novetat no està pas en la mateixa aparició de les dones, sinó en el fet que aquesta aparició tingui lloc en una fase relativament primerenca del procés. Seguint el raonament, com que Catalunya és una de les primeres zones d'Espanya que rep immigrants i com que les dones, segons l'estereotip clàssic, vénen com a emigrants en una fase de consolidació de la població, es podría esperar que Catalunya tingués el percentatge de dones més elevat de tot el territori espanyol. Ara bé, les dades no confirmen pas aquesta "seqüència clàssica" dels processos migratoris. A Catalunya, en el procés de regularització, hi ha únicament el 7,2% dels immigrants marroquins que són dones, mentre que aquest percentatge s'eleva al 12,9% per a l'Estat espanyol. Comprant les dades consulars de Madrid i Catalunya (referides al període 1960-1991), també es troben índexs menors en el cas català.

El percentatge més gran de dones correspon a Barcelona i a Lleida, amb el 8,5 %, que encara és molt petit en comparació dels percentatges que dóna Espanya. Aquesta presència mínima no obeeix únicament al tipus de demanda del mercat de treball a Catalunya (essencialment són homes els qui satisfan aquesta demanda en l'agricultura intensiva, el tèxtil o la construcció, i les dones treballen en el sector dels serveis), ja que, en aquest aspecte, no hi ha diferències significatives amb d'altres comunitats espanyoles. És interessant de comprovar que les més altes concentracions de dones no coincideixen amb les de marroquins en general. A totes les províncies catalanes, tret de Lleida, hi ha una àmplia majoria de dones urbanícoles.