Revista "Quaderns", núm. 60
Cristianismo y Justicia


ORIGEN DE LES INSTITUCIONS, OBJECTIUS, EVOLUCIÓ

Origen

El Fons Monetari Internacional, FMI, i el Banc Mundial, BM, es van fundar fa 50 anys en la Conferència de Bretton Woods, un paratge pintoresc a l'estat de New Hampshire. La guerra encara no havia acabat, però ja se'n veia la fi. Els aliats sota l'ègida dels Estats Units i el Regne Unit s'ajuntaren per dissenyar l'ordre econòmic que hauria de ser vigent després de la guerra. No sabien ben bé què volien, però sí què volien evitar, és a dir:

Objectius

El Banc Mundial (que s'anomena oficialment Banc Intencional per a la Reconstrucció i Foment -BIRF-), s'encarregaria de la reconstrucció d'Europa i el Japó, i del desenvolupament dels països nous, que després de la guerra van començar a anomenar-se els "països subdesenvolupats". El FMI s'encarregaria de vigilar i fer efectiu el Sistema de Tipus de canvi fixos (1) i tots els compromisos que adquirien voluntàriament els països que signessin els articles de l'acord de constitució del Fons. El FMI es va concebre com a guardià del sistema, com a fiador multilateral de l'estabilitat dels tipus de canvi, evitant que sorgissin grans dèficits a les balances de pagaments i la consegüent especulació de monedes i, en general, la continuïtat i estabilitat dels pagaments entre nacions. Això hauria de fomentar el comerç i la inversió de capitals a llarg termini a escala mundial. (En realitat el garant del sistema resultà ser l'economia dels Estats Units, que va sortir de la guerra com la indiscutible primera potència militar i econòmica).

A Bretton Woods també es va tractar d'establir una Oficina del Comerç Internacional ("International Trade Office") que vigilés i presidís el procés de liberalització dels intercanvis de mercaderies, reduint aranzels, quotes i barreres administratives que impedissin, com ja havia passat els anys trenta, el desenvolupament i l'expansió del comerç mundial. (Això tampoc no va ser possible perquè els Estats Units no van ratificar la Carta de l'Havana i pocs anys després en va resultar aquest "part de les muntanyes" que es va anomenar GATT.- de les sigles angleses per a "Acord General sobre Aranzels i Comerç").

Evolució

  1. Les dues institucions compliren les respectives missions amb bastant eficiència, encara que amb defectes estructurals- que després analitzarem-, des de la seva fundació fins a la crisi dels anys setanta. Com a resultat d'aquesta crisi, es va abandonar el Sistema de Tipus de Canvi Fixos (1973) i es donà entrada a la banca privada en el finançament massiu del progrés dels països en vies de desenvolupament.

  2. La dècada dels setanta foren anys crítics per a les dues institucions. Durant aquests anys, preocupats amb l'impacte de la inflació americana, l'elevació dels preus del petroli i la recessió als països rics, ambdues institucions assistiren impassibles davant el problema que s'estava covant del deute extern de països en desenvolupament, creient que així se solucionava el problema de "reciclar els excedents de petrodòlars".

  3. Quan va esclatar la crisi del deute l'agost de 1982, el FMI va rebre dels seus patrons, els governs dels països rics, l'ordre d'evitar l'enfonsament del Sistema Monetari Internacional, és a dir, evitar que fessin fallida els bancs més grans del món, que operaven en el seu territori i en diversos centres financers transnacionals. El FMI, traint la seva missió multilateral, general i equilibradora de les relacions monetàries internacionals, va dedicar els esforços unilateralment a fer que els països endeutats paguessin els deutes als grans bancs comercials. El FMI va actuar de banquer prestant als morosos -sempre quantitats petites- perquè repaguessin com a mínim els interessos; però també de "gendarme financer", en el sentit que va obligar els països -posant condicions estrictes per atorgar els crèdits-, a prendre les mesures necessàries per generar excedents que poguessin ser transferits als bancs, per mantenir vius els crèdits de les seves carteres d'actius. Això va obligar els països deutors a unes mesures "d'ajust" financer, que perjudicaren extraordinàriament la inversió, sobretot la dels sectors socials (educació, salut, sanejament, etc.), i també les despeses corrents en aquests sectors i altres processos de redistribució de la renda. Com a resultat de l'ajust, la pobresa augmentà extraordinàriament a tots els països entrampats amb el deute extern. El Banc Mundial coopera en la seva mesura a l'ajust, tot condicionant l'atorgament de crèdits, destinat en si mateix al desenvolupament dels ciutadans més pobres, a reformes estructurals complementàries de les reformes financeres. Moltes d'aquestes reformes, privatitzacions, eliminació de subsidis, reduccions de la despesa pública, etc., van portar també a eliminar o reduir els mecanismes, probablement ineficaços però necessaris, de redistribució de la renda a països amb grans desigualtats socials. No solament augmenta la pobresa, sinó que la desigualtat en la distribució de la renda es va fer més injusta. Ara, després de la "dècada perduda" per al desenvolupament, el Banc Mundial i els altres bancs regionals de desenvolupament, com també les agències nacionals d'ajuda estan tractant de tapar els forats de misèria i d'iniquitat que va crear l'ajust. Com a resultat d'aquestes actuacions a la dècada dels vuitanta, la idea conreada per l'esquerra tradicional que l'ajuda era una altra forma d'imperialisme va cobrar carta de ciutadania entre els sectors populars i els crítics dels països en vies de desenvolupament, els quals començaren a responsabilitzar públicament aquestes institucions com les causants dels seus mals.


LA MAGNITUD I LA IMPORTANCIA DE LES INSTITUCIONS

El FMI i el BM són les institucions multilaterals (3) amb més recursos disponibles per prestar -i en menor mesura donar- als països pobres. El FMI pot fer préstecs a tots els països membres, siguin pobres o rics, mentre que el BM només pot fer donacions i crèdits als països que es consideren en vies de desenvolupament o subdesenvolupats. El 1993 el Fons Monetari Internacional va fer préstecs per valor d'11.851 milions d'US dòlars; recuperà 5.766 milions d'US dòlars i tenia crèdit pendent de reembors per valor de 39.893 milions d'US dòlars.

El Sistema del Banc Mundial (Banc Mundial i la International Development Agency) va desemborsar 17.888 milions d'US dòlars (2,5 bilions de pessetes). El BM va comprometre recursos per valor de 16.945 milions de US dòlars (2,4 bilions de pessetes), va desemborsar 12.942 milions de dòlars. La IDA en va comprometre 6.751 i en desemborsà 4.946. (7) Considerant que l'ajut total per al desenvolupament que els països rics transfereixen -de la manera que sigui- als menys desenvolupats va ser, el 1992, d'uns 50.000 milions de dòlars (diners realment desemborsats) l'any (8), es pot apreciar que el Banc Mundial aporta gairebé la tercera part d'aquests fons.
Aquestes institucions juntament amb els bancs regionals de desenvolupament (a Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica) són les que més diners tenen per finançar projectes de desenvolupament.

Tinguem en compte que el Sistema de les Nacions Unides, on el poder de decisió de l'Assemblea General, si més no, està més distribuït entre tots els països, ha fet fallida; i els programes d'institucions de desenvolupament (UNESCO, el PNUD, UNI-CEF, UNCTAD, consells Socials Regionals com la CEPAL ... ) només tenen capital humà, (molts experts, alguns de molt talent), però amb prou feines disposen de diners per pagar els sous dels nombrosos empleats. I encara menys per ajudar els països pobres.

La importància de les dues institucions veïnes per finançar el desenvolupament és, doncs, una dada la rellevància que no es pot menysprear.

QUI MANA EN EL BM I EN EL FMI?

El Banc Mundial i el Fons Monetari canalitzen cap als països en vies de desenvolupament (o subdesenvolupats) la major part dels fons d'ajut oficial per al desenvolupament (AOD) dels països més rics del món. Aquests fons es distribueixen segons els principis i les directrius que reben dels governs dels països més rics, sobretot del govern dels Estats Units, atès que aquest país és el que més diners aporta al tresor públic de totes dues institucions.

Els països receptors (els menys rics) també són membres del directori de les institucions, tot i que amb menys poder de vot. Les polítiques del Banc Mundial i del Fons Monetari no són autònomes, pròpies de la institució, són les polítiques que acorden i imposen els governs dels països donants, que per mitjà dels seus directors executius exerceixen la màxima autoritat en les institucions multilaterals. Això val, en la seva mesura, per als altres bancs de desenvolupament regionals.

Es important, per tant, tenir clar que els governs i no els funcionaris de la institució són els responsables darrers de les polítiques que duen a terme per mitjà dels préstecs del Banc. No hi ha dubte que la majoria dels funcionaris del FMI i del BM s'identifiquen -en teoria o a la pràctica- amb aquestes polítiques: perquè essent les que convenen als interessos dels països més rics, reben el suport de les teories econòmiques vigents en les millors universitats (dels països rics, naturalment), fundacions i centres que financen investigacions i, en general, en el gremi d'economistes per al desenvolupament. El fracàs de l'ajut occidental a Rússia ha posat de manifest la naturalesa de l'autonomia d'aquestes institucions davant de les grans decisions polítiques dels governs que les controlen. Alguns congressistes del Estats Units donen la culpa al FMI de no haver -ajudat prou ni amb la rapidesa suficient Rússia a modernitzar la seva economia. La resposta del Fons ha estat que ells fan el que se'ls mana. Tot i haver rebut uns fons especials per a Rússia, segueixen els procediments d'atorgament de crèdits que són fixats en els articles de la seva Constitució. Els governs -diuen els funcionaris del FMI- podien haver donat els préstecs directament al govern rus sense estudis ni projectes, fet que, segons el FMI, hauria conduït a un ràpid malbaratament i malversació massiva dels recursos, atès el caos que regna a Rússia. De fet, els governs, en escollir el FMI per canalitzar els fons d'ajuda i fixar les condicions bàsiques per a la concessió, fixen els paràmetres essencials de l'operació i només deixen a la institució l'opció de procedir segons unes regles que els mateixos governs van acordar el seu dia, i que no han revocat. El fracàs de l'ajut a Rússia és el fracàs dels governs dels països occidentals -als quals manquen idees sobre això- més que no pas del FMI.