Luís de Sebastián

"Hem d'obrir els mercats als països del Sud"

Revista "El Temps"
núm. 805, Novembre, 1999

JORDI GARRIGA


Els països del Sud, els països pobres, tenen condicionat el desenvolupament a unes relacions comercials amb el Nord injustes, en què, darrere de cada producte mercadejat només hi ha un profit de gran multinacional i una història de misèria i espoliació dels països pobres. Segons el professor Luis de Sebastián, amb una Amplia experiència internacional, aquesta situació bàsicament social comporta també desequilibris ambientals en els països del Sud.


-En el marc de la globalització, es pot arribar a l'intercanvi just?

El moviment del comerç just no tracta de suplantar el comerç tradicional. És un moviment que va a poc a poc. En paral·lel, i que vol oferir una nova oferta. Vol demostrar que és possible comerciar en uns mercats internacionals més oberts amb països pobres d'una altra manera, en què realment surt guanyant el petit productor local, en unes condicions d'igualtat, i on a més a mes es respecta el comprador. Del seu èxit depèn que les grans empreses canviïn els seus hàbits i també donin als seus productes un valor ètic i social. Això és difícil, perquè en matèries primeres com el cafè! o el petroli, el comerç el controla un grup cada vegada més reduït d'empreses, però hi haurà algunes que canviaran de tendències, i oferiran finalment productes que continguin un preu just per al treballador o productor local i unes condicions de producció que no lesionin el medi.

-¿ Es poden obrir més els mercats, per beneficiar els països del Sud?

Tant els Estats Units com la UE tenen molt camp per obrir mercats i donar més entrada als productes que venen dels països del Sud. Els consumidors estarem molt millor. Algú patirà, o guanyarà menys, com per exemple els agricultors francesos, que s'han enriquit amb la Política Agrària Comuna (PAC) de la UE, i han perjudicat molts altres països. Per exemple, la UE, amb la seva política, s'ha carregat mercats com el del sucre de canya. Europa no importa sucre de canya, produeix sucre de remolatxa, el ven després de preus subsidiaris i ha destruït així aquest mercat, del que podrien beneficiar-se països com Cuba o Haití. I així ha passat amb altres productes, com el blat o la llet.
El que tampoc no es pot dir es "jo m'obro, però tu també". No s'ha d'aplicar això de forma rigorosa. Cal tenir en compte que molts d'aquests països del Sud -són molt fràgils. Cal pensar que quan s'han obert els han destruït el sistema financer, perquè tenen un sistema financer mal regulat, mal estructurat. Han hagut de patir sortides brusques de capital que els han fet miques. I el mateix passa amb la indústria. Així, el tracte ha de ser que nosaltres ens obrim, i vosaltres feu el que pugueu. No se'ls. pot exigir una obertura total.

-Unes relacions comercials injustes fan que s'atempticontra el medi?

Els països pobres tenen la urgència de menjar cada dia, i per això estan més disposats a acceptar que es contamini o s'exploti de forma no sostenible el seu entorn natural. Cal tenir en compte que si s'instal·len fabriques que contaminen a Mèxic i no pas a Califòrnia és perquè els mexicans, en definitiva, es deixen.

-S'invoquen problemes com l'explotació infantil per justificar que no es comerciï amb determinats països.

Jo també voldria que els nens anessin cada dia a l'escola, però és que en aquestes famílies, el pare no pot treballar, la mare ha de tenir cura dels fills. I el nen es veu obligat a fer alguna feina, perquè, a més a més, no hi ha diners per pagar l'escolarització. A la llarga és molt millor que vagi a l'escola, és clar. Que els paguen poc? és cert, pitjor per a la consciència dels qui l'exploten, si és que en tenen, però és que hi ha el perill que aquests nens vagin a parar a les drogues i a l'alcohol. Jo he vist, en aquests països del Tercer Món, nens esnifant cola en bosses. Tanmateix, caldria establir unes relacions comercials en què la base no fos l'explotació.

-Hi ha una certa hipocresia per encobrir pràctiques proteccionistes?

Cal veure qui diu què. Quan veus que certs sectors no s'han preocupat mai dels pobres ni de les seves condicions socials protesten i diuen "és que les condicions socials són molt dolentes". Jo recordo als Estats Units, durant la campanya per promoure el Tractat de Lliure Comerç, hi va haver una dreta, encapçalada per personalitats com ara Pat Buchanan o Ross Perot, gent realment molt de dretes, que estaven en contra del Tractat, i et deien "però és que allà abusen de la gent, no se'ls paga res, mireu quines males condicions de treball". I et treien a la televisió imatges de treballadors mexicans. Et deien que no gaudien de seguretat social, gent que en la seva vida no s'ha preocupat dels pobres. Ara, quan de sobte els entra aquesta preocupació pels obrers mexicans, és sospitós. Temen la competència, que treballen bé. Això cal veure-ho.
El comerç just ha de tractar de resoldre els problemes, però no s'ha d'imposar, no s'ha d'imposar en el comerç just la clàusula social. Si vostè està realment molt preocupat pels pobres d'un determinat país, la manera no es imposar-los una clàusula social, i dur-los davant de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i penalitzar-los amb aranzels als seus productes. La millor manera seria donar-los més diners, perquè aquests països es desenvolupin més i paguin salaris més alts. Quan la indústria progressa, els salaris també. I en aquests països també. A països com Taiwan i Corea, al principi als obrers se'ls pagava ben poc, però la cosa ha millorat considerablement.

-De vegades, les grans multinacionals ban creat el problema.

Recordo el cas del Salvador. S'hi va establir una multinacional nord-americana, concretament ta Hewlett Packard. Doncs una de les condicions que imposaven era que no hi hagués treballadors sindicats. Les institucions nacionals els deien: "però, escolteu, en aquest país hi ha sindicats". Després, -que vinguin uns altres nord-americans i diguin que a la Hewlett Packard no hi ha sindicats. És clar, no hi ha sindicats perquè no els han deixat. En aquestes coses cal ser desconfiat.

-Podem arribar a tenir consumidors que sàpiguen què hi ha al darrere d'un producte determinat?

És difícil que existeixi un consumidor format èticament, perquè hi ha forces que es dediquen constantment a deformar, que els venen una altra cosa, que volen controlar la demanda sigui com sigui. De fet hi ha uns especialistes en el que s'anomena "gestió de la demanda", que són capaços de mesurar que, per exemple, si un producte es llença al mercat, se'n vendran cinc milions d'unitats, o sigui, que cinc milions de ciutadans en siguin compradors. La gent no és que sigui neutra, és que està sotmesa a un bombardeig continu de suggeriments. No els permeten veure quins valors ètics pot tenir el producte, quina és la seva procedència. Té la dificultat afegida que existeix una autèntica contrainformació. Però cal posar-s'hi, perquè el consumidor té realment un cert poder. Hi ha hagut casos bastant il·lustratius. Als Estats Units, quan jo era a la universitat d'UCLA, recordo un boicot que es va fer al vi Gallo, una marca molt important a Califòrnia. El propietari de l'empresa estava acusat de mantenir els seus treballadors, peons mexicans, en unes condicions laborals molt dolentes. Doncs recordo que un dia vaig entrar en un supermercat amb un col·lega i, quan anava a comprar una ampolla del vi, el meu acompanyant m'ho va impedir, tot explicant-me la qüestió. El boicot va tenir èxit, amb una baixada espectacular de les vendes del producte.

-Quin grau d'autonomia tenen els països del Sud per redissenyar el marc comercial mundial?

Depèn de la grandària de cada país. Per exemple, hi ha països com l'Índia, del qual se'n paria poc perquè no ha entrat en el joc de relacions econòmiques que ha imposat el Nord, (és un país que segueix un model relativament autònom de creixement. Tampoc no es parla gaire de Paquistan, la Xina també va al seu aire. Brasil també anava al seu aire fins que va cometre l'error de liberalitzar els seus mercats de capitals.
Els països petits tenen realment poc a fer. Per exemple, Nicaragua, un país on no s'estalvia, perquè tothom és pobre i hi ha un deute exterior molt gran, que és tres vegades el seu PIB anual. A aquests països cal perdonar-los el deute. Tot el creixement queda condicionat al servei del deute. Així, les institucions amb les quals finalment s'ha mantingut el deute, ho hauran de fer, perquè aquests països subdesenvolupats tenen un gran problema estructural, i necessiten capital. Cal arribar a una mena de perdó que no els exclogui dels mercats internacionals de capital. No seria una bona solució dir "bé, us perdonem el deute, ja no deveu res". I l'any vinent, què? D'on poden treure capital països com Nicaragua?

-Però els organismes internacionals han exigit grans sacrificis al Sud per perdonar el deute.

És cert que, de vegades, les grans institucions, per perdonar el deute, han exigit importants sacrificis en forma de polítiques d'ajustament, però és que en aquests països, on la gent és bona, els governants sovint són molt corruptes, i a aquesta gent cal imposar-los alguna mena de condicionants. Jo condicionaria el perdó del deute a la construcció de carreteres, hospitals i tota mena d'infrastructures socials.

-Es pot arribar a una solució compartida?

Estem prop d'arribar a una solució multilateral, de dividir el deute entre tots els països del Nord. Cal pensar que tres quartes parts del deute es manté amb organismes oficials, com el Banc Mundial, l'Institut de Crèdit Industrial, governs, etc. Aquests són els creditors, que es reuneixen a Paris i fixen solucions. Els bancs privats, no han entrat en aquests països, perquè no hi havia negoci. Van entrar a Mèxic, Brasil, Argentina. Nicaragua, per exemple, deu gairebé tot el seu deute al BID. El que s'hauria de constituir és una institució multilateral del deute. Però la gent s'ha d'adonar que això tindria un cost per a nosaltres, aniria al dèficit fiscal dels nostres governs. Però s'ha de fer alguna cosa, no pot ser que un país, endeutat fins al coll, destini la meitat de les seves divises al seu servei. I cal observar que la globalització està abandonant l'Àfrica. El capital no hi va, només els mercaders d'armes. Luis de Sebastián és catedràtic d'Economia Internacional a l'escola de negocis Esade. La seves obligacions docents i professionals l'han fet viatjar molt, cosa que li ha donat una visió de primera mà de les relacions econòmiques que manté el Nord ric amb el Sud pobre. Així, Sebastián ha passat de ser professor de la prestigiosa Universitat de Los Angeles, Califòrnia (UCLA) a ser vice-rector acadèmic de la Universitat Centreamericana del Salvador. També ha treballat com a tècnic en el Banc Iberoamericà de Desenvolupament (BID) a Washington.
És notable la seva tasca teòrica, amb títols com Mundo rico, mundo pobre, La solidaridad, El neoliberalismo global o Los diez mandamientos, una versión secular. En aquests moments és a punt de sortir El rey desnudo. Cuatro verdades sobre el mercado, que editara Trotta i serà prologat per Manuel Vàzquez Montalbán.