UN ORDRE ECONÒMIC JUST

Revista "Quaderns",
núm. 87 Diciembre, 1998
Cristianismo y Justicia


"Nosaltres, els Membres de les Nacions Unides, havent convocat un període extraordinari de l'Assemblea General per estudiar per primera vegada els problemes de les primeres matèries i el desenvolupament, i considerar les dificultats econòmiques més importants amb les quals s'enfronta la comunitat internacional, tenint present l'esperit, els propòsits i els principis de la carta de les Nacions Unides de promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles, proclamem solemnement la nostra determinació comuna de treballar amb urgència per l'establiment d'un nou ordre internacional basat en l'equitat, la igualtat sobirana, la interdependència, l'interès comú i la cooperació de tots els Estats, qualssevol que siguin els seus sistemes econòmics i socials, que permetin corregir les desigualtats i reparar les injustícies actuals, eliminar les disparitats entre els països subdesenvolupats, i garantir a les generacions presents i futures un desenvolupament econòmic i social que vagi accelerant-se en la pau i la justícia."

Una declaració en fals

Amb aquestes paraules s'introduïa una resolució sobre "Declaració de l'Establiment d'un Nou Order Econòmic Internacional", que l'Assemblea general de les Nacions Unides va adoptar l'1 de maig de 1974. Gairebé vint-i-cinc anys després, la seva lectura invita a l'escepticisme. La història posterior l'ha convertit en "paper mullat". Els últims anys dels setanta van ser una tomba per al protagonisme dels països menys desenvolupats que havien presentat la declaració. Els vuitanta s'identifiquen com "la dècada perduda" per a aquests mateixos pobles. Els noranta, que són a punt d'acabar, ni han corregit les desigualtats, ni reparat les injustícies, sinó que han contemplat, "impassible el gest", com la bretxa de les desigualtats entre els països rics i els països pobres creixia sense parar. La celebració encara recent de l'Any Internacional Per a l'Eradicació de la Pobresa (1996) tampoc no ha servit per acostar-se a un ordre internacional més just i solidari. Avui la consecució d'aquest objectiu per a les generacions presents i futures està més en dubte que ahir.

El mur infranquejable dels interessos

La trajectòria d'aquesta inacabable història ha desautoritzat amb els seus fets la filosofia de la declaració. I va ser així des del principi. El dia 12 de desembre del mateix 1974, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar, en continuïtat amb aquella declaració, la "Carta de Drets i Deures Econòmics dels Estats" amb 120 vots a favor. La unanimitat va ser impossible en aquesta ocasió. Tots els vots en contra (6) i les abstencions (10) eren de països rics: d'una banda, Alemanya Occidental, Bèlgica, Dinamarca, Estats Units, Gran Bretanya i Luxemburg, i de l'altra, Àustria, Canadà, Espanya, França, Holanda, Irlanda, Israel, Itàlia, Japó i Noruega.

Aquella solemne determinació comuna s'ha anat convertint, a poc a poc, en desànim generalitzat. Està esgotada de tant xocar inútilment amb aquest mur invisible dels interessos dels països rics, que ha resultat més inexpugnable que el berlinès.

Un desafiament inquietant

El segle que se'n va deixa rere seu un desafiament inquietant: ¿es convertirà el s. XXI en el Temps del Repartiment Equitatiu de la Riquesa? No ho sabem i he de confessar que de vegades em temo el pitjor. Les veus que diàriament clamen més i més en aquest sentit, sembla que ho fan en l'immens desert de l'apatia de la cultura dominant. Parodiant Miguel Angel Asturias, m'atreviria a dir que ]a globalització del nostre món resulta immensament gran per a la fatiga dels pobres i es va fent gradualment més petita per a la seva angoixa.

Tanmateix, si prenguéssim la pregunta com a expressió d'un anhel humà, podríem assegurar, sense por d'equivocar-nos, que ens trobaríem amb una aspiració compartida per la totalitat dels habitants de "l'aldea global". Incloent-hi els neoliberals. Més i tot, en podríem trobar bastants que diuen que ho són justament per poder satisfer aquest desig. Caldria ser cruelment immisericordiós per no sumar-se a una aspiració humana tan noble. Però aquesta unanimitat no ens permet ser excessivament optimistes en relació amb les possibilitats que els nostres néts la vegin satisfeta.

La majoria de les vegades els sentiments humanitaris cap als pobres són tan bons com ineficaços. I la raó és molt senzilla: sovint els sentiments i els interessos individuals i socials ni coincideixen ni es posen d'acord en matèria de solidaritat. Per això succeeix que moltes de les veus que s'esquincen les vestidures per la desatenció pública on una qüestió clau per al futur de la humanitat, com és la del desenvolupament sostenible, manifesten una notable falta d'interés pels pobres d'avui. Em nego a creure que la raó d'aquest desajust es basi en el fet que alguns acaricien secretament la idea que la solució de la pobresa és que es morin els pobres, encara que hagi pogut llegir en un diari espanyol aquesta proposta cínica: un buròcrata del Banc Mundial sembla que ha afirmat a Nairobi que la solució de l'Àfrica estava en les morts per fam i sida, que en 10 anys escombrarien de miserables el continent africà.

Hi ha qui creu que aquest tipus d'opinions extremes són més freqüents del que ens pensem. Personalment, prefereixo prendre en consideració el creixent nombre d'economistes, sociòlegs i politicòlegs que comencen a pensar que el nivell de desigualtat i pobresa és tal que el planeta pot arribar al col·lapse total. En la seva opinió, la reducció de la fosa de la desigualtat i l'alleujament de la misèria de les majories empobrides ja constitueixen, juntament amb la qüestió ecològica, els problemes centrals de la propera fase de revolució industrial. A poc a poc, la contundència de les dades i la insistència del pensament solidari va obrintse pas a la idea que només hi ha un "nosaltres" en la solució de la pobresa i que buscar-la, com si es tractés d'un problema "dels altres", no és ni humanitària, ni políticament correcte.

L'eradicació de la pobresa i el repartiment de la riquesa és el gran anhel utòpic que guiarà aquesta reflexió. Articularà el meu treball com a explicació d'una doble convicció que formularé en forma de tesi.
  1. El neoliberalisme és la dificultat més gran amb què haurem d'enfrontar-nos per convertir el bon desig d'un Nou Ordre Econòmic Internacional en realitat històricament viable.

  2. El cristianisme ofereix una mística, una perspectiva i unes orientacions pràctiques per a aquest combat.

EL NEOLIBERALISME I EL DESORDRE DE LA POBRESA

Encara estem lluny de superar el que ja es coneix com "la llarga nit neoliberal de la dècada del 80 (la del reaganisme i el thatcherisme). Malgrat el seu fracàs (recessió econòmica, inestabilitat financera, augment alarmant del nombre de pobres, etc.), el neoliberalisme continua essent la ideologia més influent del món.

I no ens enganyem, aquesta doctrina és darwinisme social "que exalta la necessitat i conveniència per al conjunt de la societat (i de l'espècie humana) que alguns dels seus membres, els millor dotats i capacitats per a la competència econòmica, tinguin totes les oportunitats de triomfar i sobreviure en l'enfrontament dels homes contra la natura i dels homes entre si per mantenir el control sobre els recursos creadors de riquesa.

EL CREIXEMENT D'EXCEDENTS HUMANS EN L'INTERIOR DEL SISTEMA MÓN

El fet sociocultural més rellevant d'aquest final de segle és el creixement d'excedents humans en l'interior del sistema de globalització mundial. L'actual sistema d'economia de mercat es construeix sobre una lògica que sosté i desemboca en un món dual de rics i pobres, en el qual els desigs il·limitats i les demandes cada vegada més qualitatives d'una minoria (de rics) acaben per imposar-se sobre les necessitats de supervivència de la majoria (de pobres).

No és qüestió de tornar a repetir dades ja conegudes suficientment, ni de rememorar imatges que fereixen ]a sensibilitat de qualsevol ben nascut. Retinguem simplement un parell de dades.
  1. Segons l'informe del PNUD (1996) el Producte Inferior Brut del planeta Terra gira entorn dels 23 trilions de pessetes. Els països desenvolupats en consumeixen 18 i només en queden 5 per al 80% restant de la població.
    Aquesta situació mundial de dependència asimètrica es fa especialment sagnant si considerem que arriba al comerç mundial d'aliments (més de les 2/3 parts de les exportacions i importacions mundials de productes alimentaris corresponen als països desenvolupats), i explica la geografia de la fam. La fam i la mala nutrició d'avui dia no són el resultat d'una escassesa global d'aliments, sinó fruit (si més no, parcial) de les polítiques proteccionistes d'aquells països, que han contribuït a crear i incrementar la dependència alimentària de moltes zones crònicament pobres del Tercer Món. Fins a l'extrem que 800 milions dels seus habitants no poden satisfer la seva primera necessitat, alimentar-se, i pateixen desnutrició.

  2. El revers de la globalització creixent de les relacions econòmiques i de l'avenç imparable de la ciència i la tecnologia el constitueixen els milions d'éssers humans que queden abandonats a un costat del camí, veient passar el tren de la prosperitat, I amb ells, moltes i variades formes de vida (des dels pobles indígenes i tribals amb les seves cultures ancestrals, les societats camperoles autosuficients, l'artesanat tradicional, les petites empreses familiars, que en total sumen milers de milions d'éssers humans sobretot a l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina), es veuen sobtadament destinades a desaparèixer amb poques perspectives alternatives per al seu futur.
    Aquests enormes contingents humans viuen atrapats en un cercle autènticament diabòlic, el de la desocupació i la insolvència, que els condemna a la marginació social i a l'exclusió: com que no poden comprar, no poden "ser" gent reconeguda com a tal en la comunitat mundial.
    L'exclusió de la població, no solament a la perifèria del sistema món, es fa inevitable. Són els efectes de l'huracà de la globalització, que passa des de fa més de dues dècades per sobre de l'Amèrica Llatina, així com passi per sobre del món sencer.

EL CATECISME NEOLIBERAL

Mentre creix tot aquest panorama d'inhumanitat, resultat del que F. Fernández Buey denomina "La barbarie de los nuestros", no deixa de sentir-se la coneguda cantarella del catecisme neoliberal, és a dir: que resulta insensat i passat de moda esperar canvis qualitatius en el sistema mundial de mercat, i que ara únicament toca propiciar els ajustaments i en-carrilaments que exigeixi la majoria en el seu funcionament, per tal de no inferir-hi sistemàticament.

S'ha decretat "el final de la història " (F. Fukuyama). En la coral conservadora hi ha veus que reclamen el concurs dels valors morals a fi de mitigar els efectes indesitjables d'una competitivitat basada en l'exclusiu criteri del benefici, i formalitzar l'evidència que no hi ha democràcia ni llibertat sense uns mínims de cohesió social.

Entre elles es troba la del conegut banquer espanyol i destacat membre de l'Opus Dei, R. Termes. Segons la seva opinió, el capitalisme donarà tots els fruits que cal esperar-ne, si en lloc d'intentar corregir-ne coactivament el funcionament impulsem- la millora del sistema éticocultural i del jurídicoinstitucional en els quals s'enquadra l'econòmic, per adequar-los a una antropologia basada en la naturalesa i el valor de l'home com a ésser racional i lliure. El repte i l'esforq consisteixen a fer real la juxtaposició, dins de la mútua independència, del sistema econòmic liberal i d'un sistema de valors ancorat en normes permanents i objectives des del punt de vista moral i racional. Es tracta d'una posició molt semblant a la postulada pels neoconservadors nord-americans.

Els diners, motor de la història

Estem davant d'una de les mentides implantades per la ideologia i la praxi neoliberal.

Aquesta posició ignora o amaga que la mútua independència dels sistemes no és possible. Encara més, que el sistema econòmic ha colonitzat l'eticoculturat fins al punt que "el mo-noteïsme dels diners" i el "mite del creixement econòmic" ha envaït tots els àmbits humans (la vida privada, el treball, la vida política, etc.), encara que no siguin capaços d'atorgar la felicitat que prometen, ni tan sols als seus beneficiaris.

Els diners s'han convertit en el motor de la història, d'una història inhumana, per descomptat. Fa temps que van deixar de ser un instrument d'intercanvi per convertir-se en dipositaris d'un valor que garantia la satisfacció de les necessitats futures (l'atenció d'una malaltia o d'un sinistre imprevisible, l'educació dels fills, les atencions de la vellesa, etc.). Però en la nostra cultura de la satisfacció funcionen principalment com a dipositaris de sentit (atorga reconeixement i salvació, és a dir, existència real i possibilitat de satisfer els desigs encara inimaginables del futur) als qui els acumulen o pretenen fer-ho d'una manera. il·limitada: els rics i els poders financers.

No hi veig cap altra raó perquè els seus propietaris estiguin disposats a sacrificar per ells tots els altres valors: en l'àmbit privat la salut personal, però també la pau mundial i la dignitat i la vida de milions d'empobrits de la terra. Paradoxalment, només els pobres (aquests 3.000 milions de persones que sobreviuen en el món amb menys de dos dòlars diaris), que estan privats del dipòsit (els diners), els contemplen com a dipositaris d'un valor, capaços de satisfer les seves moltes necessitats (menjar, beguda, habitatge digne, educació bàsica, etc.).

LA CRUELTAT DE L'ECONOMIA DE MERCAT

L'enfocament de regeneració moral de l'economia de mercat resulta necessari per pal·liar alguns dels abu-sos d'aquest "desordre necròfil", però totalment insuficient per corregir-ne les causes (compte amb no confondre economia de mercat amb mercat!, ja que no són sinònims per molt que s'hi entossudeixi el neoliberalisme). La fisonomia de l'economia de mercat, tal com es practica el dia d'avui, té aquells trets que susciten el judici absolutament negatiu del papa Joan Pau II i no els que integren la hipòtesi pontifícia sobre el capitalisme "bo".

Un capitalisme sense rostre humà

El capitalisme triomfant, el realment existent després del col·lapse del socialisme, ja no necessita guardar les aparences i mostrar-se amb rostre humà. El marc institucional i jurídic dels Estats i de les organitzacions supraestatals en lloc de ser instància de garantia de la llibertat integral dels ciutadans del món, funciona com a instància de globalització amb vista a facilitar els fluxos de mercaderies i capitals i a fomentar-los per mitjà de subvencions immenses que ja superen les efectuades per l'Estat social.

Els mecanismes del mercat global -com ha recordat el magisteri pontifici- funcionen d'una manera gairebé automàtica i fan cada vegada més rígides cadascuna d'aquestes situacions de pobresa i riquesa. La seva lògica interna afavoreix un model de desenvolupament vicari en el qual els rics exerceixen la funció de representar tota la humanitat en el fet de gaudir dels béns materials de la creació, i en el qual es considera normal que neixin i morin en la misèria milions d'homes i dones. Els seus raonaments ni es commouen davant de la fam de les multituds, ni experimenten l'escàndol enfront del desemparament de la piràmide creixent d'excedents humans del sistema. El sistema no té cor i "pressuposa una mística cruel de l'acompliment i del culte a l'eficiència".

Introduir un debat sobre capitalisme "bo" versus capitalisme "dolent" em sembla estèril. Tampoc no em referiré a la coneguda (i grollera) utilització de la simbologia cristiana per legitimar el capitalisme democràtic (M. Novak), o a l'intent de re-cerca de les arrels cristianes de l'economia de lliure mercat, que de tot hi ha a la vinya neoconservadora.

Però sí que vull manifestar que la lluita per la vida dels pobres i la contribució a la viabilitat històrica del repartiment equitatiu de la riquesa del món (aquesta obstinació sí que em sembla fecunda) passa per la resistència a la ideologia neoliberal i que aquesta bel·ligerància comença per la percepció clara i la comprensió rigorosa de la seva naturalesa.

EL NEOLIBERALISME COM A RELIGIÓ.

En aquest sentit només voldria alertar sobre una característica del neoliberalisrne, el fonamentalisme o fanatisme econòmic de la seva ideologia del mercat, que ha donat lloc al fet que se'n pugui parlar com d'una religió.

El procés intens de messianització del mercat i la proclama d'un evangeli triomfalista que desqualifica qualsevol altra alternativa diferent de la neoliberal són dues de les manifestacions de l'integrisme economicista, que reclama per a ell fe en el Valor absolut de les seves propostes econòmiques i exigeix l'acceptació cega de totes les regles que extreuen de la seva doctrina els qui es pretenen els autèntics dipositaris d'aquesta "revelació". "Admetre com a veritats absolutes les proposicions dels economistes és passar de l'economia -que és una disciplina científica entre d'altres- a l'economisme, que resulta un integrisme tan devastador com els integrismes religiosos".

La fe neoliberal vs. el pes del que és real

No importa gens que, des de fa vint-i-cinc anys, tots els informes mundials denunciïn el caràcter mitològic de la "fe" neoliberal. Es a dir: que a una acumulació econòmica més gran (creixement) correspondrà una distribució millor de les riqueses i una millora en la vida dels pobles pobres (desenvolupament), i que a una eficiència econòmica més gran una legitimació millor del sistema. No importa que, més concretament, s'apunti que el perill avui en dia no prové del pessimisme malthusià (el temor que el creixement de la producció alimentària no vagi de parella amb el de la població), sinó de l'optimisme malthusià (la falsa creença que si solucionem el problema de ta producció d'aliments haurem resolt el problema de la fam). En tot cas els neoliberals continuaran tossuts que tossuts en el seu tretze són tretze, o sigui, en la seva fe.

Sota pretextos de "modernització", "realisme", "responsabilitat" afirmen, el caràcter inevitable dels processos en curs, acusen de capitulació intel·lectual i expulsen les tenebres de la irracionalitat a tots aquells que es neguen a acceptar que "l'estat natural de la societat és el mercat".

Parapetats darrere la complexitat hermètica de les lleis econòmiques, que "els profans" mai no aconseguirem d'entendre, fan el sord als qui des de la seva mateixa comunitat científica els descobreixen fal.làcies en les ciències econòmiques, i ignoren els qui des d'altres disciplines denuncien els seus límits epistemològics, proposen una nova i més equilibrada visió de l'economia o simplement parlen d'alternatives al capitalisme.

L'OPI CAPITALISTA DEL POBLE

A través dels més poderosos mitjans de comunicació de masses i d'eficacíssims mecanismes de persuasió, sostinguts i controlats per l'ortodòxia econòmica, van introduint "l'opi capitalista del poble" i així acaben per impedir-nos copsar uns principis molt senzills, però falsos, de funcionament, que finalment no em resisteixo a transcriure en la clarivident versió de J. M. Tortosa. A saber:
  1. L'economia pot i ha de créixer indefinidament;
  2. Si l'economia creix, tots milloren;
  3. Si cada u busca el seu propi bé, una mà invisible (el mercat) aconseguirà el millor per a tots;
  4. El mercat permet la distribució òptima de béns i preus més ajustats.
  5. No té sentit plantejar-se les coses a llarg termini ja que el sistema necessita que el benefici es faci efectiu immediatament; i
  6. El paper dels éssers humans és dominar la natura, posar-la al seu propi servei...

Tots aquests principis són falsos atès que:
  1. hi ha límits al creixement;
  2. l'economia pot créixer i, al mateix temps, créixer el nombre de parats i pobres;
  3. el fet d'anar cada u a la seva acostuma a suposar que els més dèbils queden aixafats en aquesta lluita darwinista;
  4. aquest mercat d'Adam Smith no serveix, ja que hi ha molta informació privilegiada, molt de poder, moltes relacions personals que fan ,que els participants en el mercat... siguin molt desiguals entre sí i que, al final, només molt pocs se n'aprofitin realment;
  5. plantejar les coses a curt termini pot impedir, fins i tot, la supervivència en el futur, i
  6. prescindir de la natura és suïcidar-se com a espècie.

Si, malgrat tot, acceptem aquests principis és perquè són necessaris a fi que:
  1. s'enriqueixin els rics dels països rics,
  2. s'enriqueixin els rics dels països pobres, i
  3. es resignin els altres.

I per resignar-se, no hi ha res millor que:
  1. pensar que les coses són com són perquè són així per naturalesa (la naturalesa humana és egoista, tots busquen maximitzar el seu plaer, etc.),
  2. acceptar els principis perquè són molt racionals (per això res de millor que les ciències econòmiques i el dret administratiu… o el marxisme), i
  3. no plantejar-se problemes que posin en dubte l'estructura de poder entre països (rics i Tercer Món) i dins dels països (rics i pobres).

En definitiva, ser un tecnòcrata dels molts que vetllen pel nostre bé, dels que no es vencen, però que sí que es lloguen. Per descomptat, al bàndol vencedor.

2.6. NO "ENDIMONIEM" EL MERCAT

Un cop afirmat això, hem de ser capaços d'esquivar el risc d'endimoniar el mercat. Aquest perill és molt real i moltíssims discursos i pràctiques cristianes progressistes no ho han sabut evitar, i s'han precipitat "bellament" en l'escull de la ineficàcia històrica.

És cert que el mercat no és un "barret de copa" d'on surten realitats humanes gràcies a la vareta màgica de la lliure competència. Però el mercat com a institució i la raó econòmica com a eina ens són absolutament imprescindibles per lluitar eficaçment contra la pobresa del món i possibilitar una vida digna a la major part de la humanitat.

"Ens equivocaríem si reduíssim el significat del mercat a la seva dimensió econòmica: s'hi reconeix l'emblema de la llibertat individual i de les institucions de lliure adhesió; és el símbol de les virtualitats democràtiques ".

Però del que diu al que fa hi ha un bon tros a recórrer. Aquestes virtualitats estan captives i necessiten ser alliberades per convertir el mercat en un escenari de la solidaritat i la justícia en llibertat. Això exigeix no solament una redistribució urgent de les rendes i de la riquesa, sinó també una transformació del sistema productiu que la faci factible i profundes reformes en l'estructura econòmica i política.

Però serem capaços de substituir l'actual lògica "sacrificial" del sistema (a favor dels interessos d'uns pocs privilegiats i a costa de la vida de les majories pobres) per la de la solidaritat compassiva (en contra dels interessos dels primers i a favor de la vida de tots? ¿Aconseguirem posar-lo al servei d'una humanitat real-ment fraterna i no victimària? ¿Sabrem substituir la força hegemònica de la globalització del mercat per la de la globalització de la solidaritat?. En aquesta incertesa s'amaga el principal problema de tota la humanitat.

En aquestes circumstàncies ser conservador implica acceptar la condemnació, l'exclusió i fins i tot la mort de la gran majoria de la humanitat, que ha quedat fora de la modernitat i dels seus beneficis.