EL NOU IMPERI ESPANYOL
Entrevista a Xavier Mariscal

EL TEMPS
Núm. 805, Novembre de 1999


La nova conquesta americana.

EN PORTADA / Telefónica és actualment la primera empresa de telecomunicacions de l'Amèrica Llatina.

Un segle després d'haver perdut Cuba, l'última colònia que l'estat espanyol conservava a Amèrica, les empreses espanyoles fan d'aquest continent la seva nova terra promesa. Però aquesta mena de "reconquesta" inquieta la majoria de països llatinoamericans.

És irònic que, d'una banda, em donin el premi al "Millor hoteler i, d'una altra, provin de sancionar-me amb la Llei Helms-Burton pel fet de tenir negocis a Cuba, però són coses de la vida". Així s'expressava a Nova York fa pocs dies Gabriel Escarrer, el president i fundador del grup hoteler mallorquí Sol-Melià, tretzè en el rànquing mundial i tercer d'Europa, després d'haver rebut una distinció a l'hoteler més dinàmic, atorgada per l'Associació Internacional d'Hotels. Just una setmana abans, uns quants diaris havien informat a portada d'un suposat ultimàtum del Departament d'Estat nord-americà a Sol-Melià perquè abandonés els seus negocis a l'illa caribenca, si no volia ser sancionat perquè les inversions de Sol-Melià a Cuba són acusades per l'administració dels Estats Units d'ocupar propietats expropiades per la revolució cubana. L'endemà el govern cubà s'afanyava a denunciar l'intent de l'administració ianqui de boicotar la Cimera Iberoamericana de l'Havana. Es tractava d'una reacció gens sorprenent si tenim en compte la història de les relacions de l'empresa balear amb el règim de Fidel Castro. Uns pocs dies més tard, l'administració espanyola anunciava que el president J. M. Aznar s'allotjaria a l'hotel Melià-Cohiba els dies la Cimera. Tot plegat, alguna cosa més que gestos.

Després de l'ensorrada de l'antiga Unió Soviètica, Castro va optar per deixar en segon terme els discursos anticapitalistes i, tímidament, va començar a obrir el país a la inversió estrangera. En la retòrica del règim, els primers empresaris que s'atrevien a posar els peus a l'illa no formaven part de la bur-gesia explotadora internacional, sinó que eren herois que plantaven cara al blocatge econòmic nord-americà l'hotel Sol Palmeras, de Varadero, fou la primera inversió mixta de l'estat cubà amb una em-presa estrangera, que no era sinó Sol-Melià. Corrien els primers anys noranta, la inauguració de l'hotel es va convertir en un símbol, i Fidel va aprofitar l'acte per anunciar el "desembarcament" de l'empresariat espanyol a l'illa.

Gairebé una dècada després és fàcil de constatar que el desembarcament s'ha fet, no solament a Cuba, on els entrebancs burocràtics fan difícil i lenta la penetració, sinó sobretot a la resta de Llatinoamèrica. Espanya s'ha convertit en el primer inversor de la zona, fins i tot al davant dels Estats Units, -des del 1990 al 98 hi ha abocat més de tres bilions i mig de pessetes, i el ritme de creixement se-gueix una progressió geomètrica. Paral·lelament, tant l'amo de Sol-Melià com molts empresaris peninsulars més, atesa la importància que han adquirit els seus negocis a l'altra banda de l'Atlàntic, es troben ara en l'ull dels huracans polítics i socials que sacsegen el continent. Demaneu-ho, sinó, a les empreses espanyoles implantades a Xile després de la detenció del general i senador vitalici Augusto Pinochet a Londres per iniciativa del jutge Baltasar Garzón. Un cop aprovada l'extradició per la justícia britànica, fou el canceller xilè mateix, Eduardo Frei, qui va convocar els directius de les principals empreses espanyoles amb interessos a Xile per demanar-los que pressionessin el govern espanyol.

La dècada prodigiosa. Amèrica Llatina ha anat deixant enrere l'anomenada "dècada perduda" dels 80, caracteritzada per la inestabilitat econòmica i política, amb el propòsit d'enfilar un camí de democratització de creixement sostingut i de modernització econòmica. Uns anys que han coincidit amb un moviment cap a la internacionalització de les empreses espanyoles, un cop superada la prova de la competitivitat dins la Unió Europea. La coincidència en el temps d'aquestes dues trajectòries seria, segons alguns economistes, allò que ha fet possible que una multitud d'empreses d'aquí, sobretot de les més grans, però també de petites i mitjanes, s'hagin decidit a "saltar el bassal" i fer cap a Sud-amèrica.

El Wall Street Journal, la bíblia econòmica nord-americana, i per extensió mundial, utilitzava l'èpica per retratar la situació no sense una certa ironia, ara fa quatre anys quan tot just es començava albirar què passaria: "Quan fa cinc segles que els conqueridors espanyols van posar els peus a Amèrica per primera vegada, un nou exèrcit espanyol desembarca al Nou Món. Aquest cop són els homes de negocis i no els soldats els que dirigeixen la reconquesta, tot i que també veuen Amèrica Llatina com el Dorado". De fet, d'or i de plata, no n'hi han trobat però sí mercats poc desenvolupats, en ocasions gairebé verges, per poder-hi créixer sense tanta competència com a Europa i, sovint, per obtenir-hi marges de beneficis més elevats que no pas aquí. Han aprofitat sobretot l'onada de privatitzacions dutes a terme a molts països d'aquests, degudament assessorats pels funcionaris del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, per entrar amb les carteres ben plenes de dòlars a la mà en sectors estratègics com el bancari, l'energètic, les telecomunicacions i en general els serveis públics. El Brasil, l'Argentina, Xile, el Perú i Colòmbia han estat, i ho són encara, els pols principals d'atraccció d'inversions. Unes inversions que, efectivament, obren moltes oportunitats de negoci a llarg termini, però que també tenen riscos evidents. No és pas or tot allò que brilla. Només cal recordar que l'aventura de l'adquisició per Iberia d'Aerolíneas Argentinas va acabar com el rosari de l'aurora. I que, de fet Llatino-amèrica triga més que no algunes regions del globus a superar la crisi financera que es va estendre l'any passat pels anomenats països emergents. Si això no ha frenat el ritme d'inversions espanyoles a la zona, si que és evident que ha tingut conseqüències en els resultats d'algunes de les empreses que s'hi han instal·lat per la forta depreciació que han sofert les monedes locals respecte al dòlar.

Guerres de conquesta. "I ara fins i tot el fem", titulava no fa gaire el diari xilè El Mercurio la notícia de la compra per Dragados de les tres empreses de replega d'escombreries de Santiago, la capital, donant entenent que els espanyols s'ho van quedant tot. Un titular que formava part de l'ofensiva pinochetista per forçar la tomada de l'exdictador, però que coincideix també amb la imatge que s'ha fet una bona part de la població autòctona dels nous conqueridors espanyols, i que no deixa de tenir fonament.

Telefònica va ser, possiblement la primera companyia que ja els anys 80 va fer el salt al continent Llatinoamericà. Amb tot, a principi dels 90, les inversions que hi va fer l'empresa que presideix Juan Villalonga només representaven el 14% de les seves inversions internacionals, quan avui ja arriben al 40%. Telefònica és actualment la primera empresa de telecomunicacions de la regió, i passa la mà per la cara a algunes de més importants en el pla internacional, com AT&T o British Telecom. Només cal passejar-se pels carrers de l'Argentina, el Brasil, Xile, Veneçuela, el Perú, el Salvador o Guatemala, per topar amb el logotip de la companyia. A Llatinoamèrica, Telefònica té prop de vint milions de línies en servei, set milions d'abonats en telefonia mòbil i més de dos milions a la televisió per cable. De tota manera, aquest creixement tan espectacular també ha tingut alguna ensopegada. L'any passat Telefònica va comprar la companyia de telefonia fixa de l'estat de Sao Paulo i les companyies de mòbils dels estats d'Espirito Santo i Rio de Janeiro i es va comprometre a obrir 400.000 noves línies en un mes. Va fer inversions a marxes forçades però no va aconseguir complir el compromís i es va viure una situació caòtica, fins al punt que el president brasiler Cardoso va haver de demanar públicament que es millorés la qualitat del servei.

Hi ha empreses que han traslladat a Llatinoamèrica el duel que ja mantenien a l'estat espanyol. Es el cas dels quatre principals bancs espanyols, ara dos després de fusionar-se, el Banc Santander Central-Hispano, el Bilbao Biscaia Argentària. El primer, copresidit per Emilio Botín i José Maria Amusátegui, s'ha implantat a gairebé tots els països de l'àrea i s'ha convertit en la primera entitat de Llatinoamèrica, on l'any passat va obtenir uns beneficis de 72.000 milions de pessetes, el 36% de tots els guanys de l'entitat. Mentrestant, amb una implantació similar, el segon, capitanejat per Emilio Ybarra i Francisco González, es consolida com la primera entitat gestora de fons de pensions al continent, amb una cartera de prop de 3,5 bilions de pessetes. Globalment, els bancs espanyols ja controlen el 45% d'aquests fons a l'Amèrica Llatina. Per dir-ho fàcilment, d'aquests bancs depenen gairebé una de cada dues de les futures pensions de jubilació als països d'Amèrica de parla espanyola i portuguesa.

Un cas similar es dóna en el sector elèctric entre Endesa i Iberdrola, o entre els seus presidents Rodolfo Martin Villa i Iñigo de Oriol, que també han traslladat la seva guerra particular al continent americà i hi han estés àmpliament la seva teranyina d'interessos. Mentrestant Alfonso Cortina, el president de Repsol, ha fet la gran campanada amb la compra de la petrolera argentina YPF (Yacimiento de Petroleos Fiscales) per més de dos bilions de pessetes. Segons alguns analistes, només en el sector energètic les inversions espanyoles a l'Amèrica Llatina superaran enguany els tres bilions.

Ara, una ofensiva tan contundent com aquesta havia d'aixecar per força els recels de la població i de les autoritats locals, que si al principi van acollir favorablement les inversions, ara parlen cada cop amb més preocupació de la "reconquesta espanyola". L'estil arrogant d'alguna d'aquestes empreses tampoc no ha ajudat gens a millorar-ne la imatge. Telefònica es va trobar amb una multa de l'Agència Nacional de Telecomunicacions del Brasil per ineficàcia del servei. Endesa va haver de passar un bon calvari abans d'obtenir, finalment, de la comissió antimonopoli xilena el vist-i-plau a la compra de l'última fitxa que li faltava per donar sentit al trencaclosques elèctric que havia muntat. El BSCH batalla encara amb un recurs presentat per diputats de la Democràcia Cristiana xilena per anul·lar la compra del Banc de Santiago, el més important del país, i aquests mateix partit impulsa al Senat una llei per impedir que cap grup pugui controlar més del 20% del mercat bancari.

Nous 'americanos'. Entre els empresaris dels Països Catalans també n'hi ha hagut força que han tomat a fer les Amèriques. Hotelers balears com els Escarrer, els Barceló o els Riu, que han triat el Carib, Mèxic i alguns països centreamericans més per fer el salt a la internacionalització. 0 empreses mitjanes com la catalana Ficosa, fabricant de components d'automoció, que han seguit els passos dels grans fabricants automobilístics europeus que s'hi han establert. Però les inversions més grosses també hi han arribat de la mà de les empreses de serveis, com Gas Natural i Aigües de Barcelona. El grup Gas Natural, presidit per Antoni Brufau (alhora director general de la Caixa), preveu d'invertir-hi fins al 2003 prop de mig bilió de pessetes. De moment un de cada dos dels seus clients de tot el món ja és llatinoamericà si bé, ara com ara, el volum de vendes a la zona representa només el 25% del total i els beneficis són del 14%. Rigor i prudència guien l'expansió de l'empresa per les terres americanes.

Aigües de Barcelona, per la seva banda, té interessos a set països Llatinoamericans en els sectors de la distribució d'aigua i la Inspecció Tècnica de Vehicles. Amb tot el president, Ricard Fomesa, deia no fa gaire que no pensen incrementar-hi la seva presència.

I és que, si bé el pes de les inversions catalanes a Llatinoamèrica ha pujat aquests últims anys, entre l'empresariat català tampoc no hi ha hagut l'empenta que han viscut les grans empreses espanyoles. Els nombres canten. La resta de països de la Unió Europea continua concentrant el gruix de les inversions que fan els empresaris catalans a l'exterior l'any passat per exemple, s'hi van dirigir el 65% dels diners invertits a l'exterior, mentre que les inversions a Llatinoamèrica només pujaven al 15%. Ben al revés del conjunt de l'estat: Llatinoamèrica en va atreure el 67% de les inversions fetes fronteres enfora. Les causes poden ser diverses, però segur que hi pesa la poca grandària de les empreses catalanes i també la tradició històrica. Tot indica que, turistes a banda, aquesta volta tampoc no tindrem un paper gaire destacat en la conquesta d'Amèrica.

Toni Cañís.

Els maldecaps dels successors. de Pizarro
Albert Elfa

Darrere les grans sigles bancàries, telefòniques i elèctriques que han desembarcat plàcidament als països de l'Amèrica Llatina hi ha les dificultats quotidianes de centenars de directius que han travessat l'Atlàntic amb la famíllia per fer que les sucursals hi rutllin. Normalment el trasllat fins a aquests països porta annex un ascens en la carrera professional: un càrrec superior, casa, cotxe i col·legi dels nens de franc i, una tornada a Espanya en un lloc millor que no el que havien deixat en anar-se'n.

Però això té un cost important. S'han d'adaptar a la nova feina, on es troben amb plantilles desmesurades, infrastructures fetes malbé o fora de servei i amb percentatges molt alts d'impagats. Posar remei a tot això significa guanyar-se l'animadversió dels sindicats i de la societat en general, encara que a la llarga en pugui sortir beneficiada.

Per protegir l'empresa, i protegir-se a ells mateixos, necessiten voltar-se de personal local ben contactat; advocats que dominin les "illes", un servei de seguretat ben relacionat amb la policia i uns càrrecs intermedis fidels i ben pagats. Un dels peatges més importants que han de pagar, i que representa l'hàndicap més gros que tenen les empreses a l'hora de trobar gent idònia que vulgui anar a Iberoamèrica, és el de la família. Les empreses busquen de primer un perfil professional i després ve el perfil personal. Així, no poden tenir fills ni gaire petits ni universitaris; el canvi no els aniria bé i potser el directiu hauria d'anar-se'n sense la família. Això no convé.

Però els qui fan el salt han de viure, segons els països, envoltats de seguretat; xarxes electrificades que envolten la casa, policies privats, cotxes blindats. En canvi tindran una casa més gran que no pas a Espanya i formaran part de les "forces vives" de la ciutat on visquin.

Els països més conflictius en afers de seguretat són Mèxic i Colòmbia, on hi ha una veritable indústria del segrest d'executius i de familiars de les grans multinacionals. A llocs com l'Argentina o Xile la vida és molt més tranquil·la i els maldecaps són d'una altra mena.

Telefònica i Olé!

Amb la venda d'Olé a Telefónica, Pep Valès s'ha convertit en el primer cibermilionari de l'estat espanyol

Un dels esdeveniments econòmics de l'any és que per primer cop a l'estat espanyol una empresa d'internet ha sortit a borsa. Terra Networks, l'antiga Olé, entra amb força al parquet de la mà de Telefònica i per explotar els mercats llatinoamericans.

Les idees milionàries sorgides d'un garatge són un fenomen fins ara només circumscrit als Estats Units. Josep Vallés Rovira, més conegut com a Pep Vallès, s'entesta una vegada i una altra a, rebatre aquest pressupòsit i assegura que ell va crear a finals del 1994 el cercador Olé (Ordenamiento de Links Especializados, SL) en un soterrani del barri de Sants barceloní, seguint els passos dels fundadors de Yahoo! i Apple. El que no es pot dubtar, en tot cas, és que Vallès s'ha convertit en el primer cibermilionari del nostre país i de l'estat espanyol. A més dels 2.000 milions de pessetes que es va embutxacar al març amb la venda del portal a Telefònica, disposarà de 1'1,8% de les accions de Terra, la companyia que ha recollit aquest octubre el testimoni d'0lé.

Diners catalans per al portal hispà. L'origen del cercador 0lé cal situar-lo a les oficines de la Fundació Catalana per a la Recer-ca (FCR). Aquest organisme dependent de la Generalitat de Catalunya havia posat en marxa el 1994 un proveïdor d'Internet per a empreses, Cinet, on treballava d'executiu (o comercial, segons les fonts) Pep Vallès. La seva idea de crear un cercador líder d'audiència de la web hispana va rebre l'empenteta financera de la FCR fins que la Generalitat va considerar insuportable la col·laboració, davant les acusacions de promoure amb diners públics un portal d'àmbit i regust clarament espanyols. En una maniobra de la qual se sap ben poc, Olé va passar a mans de Vallès, que va centrar tots els esforços a liderar l'ensopit mercat de les webs en castellà amb dos objectius en ment: el mercat hispà i la cotització a borsa. El març del 1999, quan el portal acumulava cada mes tants visitants com pèrdues, va entrar en escena Telefònica. La "fusió" (o "absorció" per cobrar deutes, segons algunes veus) d'0lé amb la multinacional va generar sorpresa i malestar a la companyia de Juan Villalonga, on des de feia dos anys una cinquantena de professionals, amb Antonio Sáez al capdavant, preparaven un projecte valorat en 1.600 milions, de nom en clau Terra. Una setmana abans de la presentació va saltar la notícia de la compra d'0lé a l'empresa luxemburguesa Infosearch Holdings, amb majoria de socis catalans: Pep Vallès, Josep Gaspa, Jordi Duran, Meny Kem i el conseller de Telefònica Martín Velasco. Les desavinences personals i estratègiques dels dos equips van precipitar al juny fugides de Telefònica cap a Jazztel (Antonio Sáez i una vintena de col·laboradors més) i Retevisión. El contraatac mediàtic de Villalonga va arribar en forma de fitxatge de l'ex-comissari europeu de Telecomunicacions Martín Bang-mann (30 de juny) i va aixecar una polèmica que encara és viva. La imminència de la sortida a borsa ha tornat a capgirar l'estratègia de Telefònica amb la recuperació aquest octubre de Terra Networks, encapçalada per un home de màxima confiança de Villalonga, Juan Perea. i la retirada discreta de Pep Vallès a tasques estratègiques de la nova marca, de la qual disposarà, això sí, d'un suculent percentatge, La sortida en paral·lel a les borses espanyoles i al Nasdaq (parquet tecnològic nord-americà) de la successora d'0lé s'ha venut amb diversos arguments. D'entrada, l'enorme potencial que té el mercat dels portals d'Internet, cosa que ha fet dir a Juan Perea, conseller delegat de la filial de Telefònica, que en set anys multiplicaran per divuit el milió de clients actuals. Però el fet és que la mateixa valoració de Terra Networks, 565.000 milions de pessetes, és considerada per molts experts una bombolla inflada en l'especulació. Els mateixos promotors de la col·locació admeten que fins al 2003 el cercador insígnia de Telefònica navegarà, com en el passat, per la zona dels números vermells. L'altre pilar en què es recolza l'estratègia de l'operadora, els serveis de connexió a Internet de Teleline, tampoc ofereix gaires bones perspectives, i encara menys tenint en compte que a l'estat espanyol és un sector majoritàriament gratuït i amb molta competència. Davant d'aquest paisatge, la gran esperança esgrimida pels directius de Terra és a l'altra banda de l'Atlàntic, que actualment representa el 88% del negoci i és la destinació del gros de les inversions de la filial (100.000 milions només des de la primave-ra). L'aterratge a la Hispanoamèrica dels 500 milions (segons la publicitat de Terra), amb un sector de telecomunicacions semiverge, és ara com ara el gran motor del negoci Internet de Telefònica. I tot això, a desgrat d'unes flagrants evidències: la fragmentació dels reduïts mercats de l'Amèrica Llatina, la presència d'importants competidors (els nord-americans Star-Media, Yahoo! en Español i America Online) i l'exposició cíclica a crisis econòmiques, origen dels mals resultats que arrosseguen la majoria de les empreses participades per la multinacional.

Un pastis difícil de pair. La presència de Telefònica al con sud no és nova. La companyia ja fa anys que hi té un peu posat i, en alguns casos, com a l'Argentina i el Perú, fins i tot mig cos. Les inversions en aquesta regió es compten en milers de milions i fins al 1998 es destinaven a adquirir paquets de participacions en empreses privatitzades pels respectius governs. Actualment disposa d'una filial, Telefònica Internacional MSA), encarregada específicament de coordinar les inversions del grup al continent. El primer director de TISA, curiosament, és l'actual conseller delegat de Terra, Juan Perea, que va establir les bases per adquirir les joies de la corona a la regió: Telesp (Brasil), Telefònica de Argentina (TASA) i Telefònica CICC Chile (ex-CTC). La presència espanyola també es deixa notar amb força al Perú, Guatemala i Mèxic, mentre espera fer el salt als EUA de la mà del proveïdor hispà IDT.

Al Brasil, Telefònica va invertir 800.000 milions per privatitzar l'exoperadora estatal Telebras. Aquestes operacions al Brasil han estat seguides de prop pel consell regulador de les telecomunicacions, però no ha passat el mateix en altres països sudamericans, on Telefònica gaudeix sovint del vist-i-plau governamental per erigir monopolis. Aquest és el cas de l'Argentina, on TISA es reparteix a mitges el mercat amb Telecom. Amb tot, els problemes amb el seu soci estratègic local, la companyia CEI, han estat freqüents. Van començar amb el cas de Radl Moneta, home fort del CEI fins que dos bancs propietat seva van fer fallida. El financer argentí havia arribat a ser membre del consell d'administració de Telefònica Internacional, del qual va dimitir el juliol d'enguany, quan ja es trobava en crida i cerca. En detriment dels interessos de Telefònica, des de la fugida els nous pesos pesats del CEI han aplicat una política de distanciament respecte a Madrid que s'ha concretat en el repartiment, en alguns casos traumàtic, dels béns compartits. Tampoc són una bassa d'oli els negocis de Telefònica a Xile. Malgrat tenir la majoria d'accions a l'antiga CTC, Javier Aguirre, el "virrei xilè" de Villalonga (és costum de l'empresa situar al capdavant de les filials americaes un espanyol de director, secundat per un conseller delegat local), s'ha hagut d'empassar recentment l'orgull davant la convocatòria per part dels socis locals minoritaris d'una junta general extraordinària. En l'ordre del dia, el qüestionament de la venda de la filial d'Internet a Terra i els primers números vermells als comptes de l'operadora des de la priva-tització (1987). La multinacional espanyola s'escuda en la rebaixa de tarifes decretada pel govern a la primavera (reconeguda als. tribunals per CTC) i la recessió econòmica del país, mentre espera amb candeletes la recuperació del consum a Xile prevista per al primer trimestre del 2000. Caldrà veure en els pròxims anys si el desem-barcament a Llatinoamèrica com a font de negoci prioritari de Telefònica obté els beneficis esperats. De moment s'ha revelat com un pou sense fons d'inversions, amb unes perspectives de futur en boca de tothom, però ara com ara difícils de palpar.

Martí Crespo



La rendibililtat de la mare Pàtria

Les opinions de González sobre Pinochet han causat no poques crítiques en sectors que abans l'adoraven.

Dos sectors on es nota molt el desembarcament d'Espanya als països d'Amèrica Llatina són les indústries culturals i l'àmbit polític. En tots dos casos la reentrada de la mare pàtria sovint s'ha acompanyat d'actituds de prepotència.

Amèrica Llatina ha anat transformant a poc a poc la seva imatge de bressol de règims militars, hiperinflació i misèria. A mesura que se superen els vells tòpics es van intensificant les relacions polítiques i econòmiques europees amb un subcontinent desitjós de frenar la seva històrica dependència dels EUA. El fenomen de la globalització, en aquest sentit, ha ajudat a modificar criteris guiats excessivament per afanys paternalistes. La dècada dels noranta, sens dubte, ha contribuït a difondre millor la realitat sociopolítica Llatinoamericana, però també s'han establert relacions de certa prepotència que recorden períodes colonials.

Tots els països de l'Amèrica Llatina coincideixen a donar prioritat a les seves relacions polítiques amb Espanya, a qui veuen com a exemple de transició d'un règim autoritari a un sistema democràtic. Per a Llatinoamèrica a més, és un pont estratègic de diàleg amb la Unió Europea. Però les necessitats d'aquelles societats topen, amb massa freqüència, amb interessos estrictament mercantils. És en aquest punt on s'observa un creixent moviment de resistència i de rebuig enfront de les voluminoses operacions econòmiques de grans empreses espanyoles a Mèxic, Brasil, Argentina o Xile, que enterboleixen les fins ara excel·lents relacions diplomàtiques mantingudes amb els diferents governs espanyols, amb independència del seu color polític. Es clar, contribuir al desenvolupament, l'educació, la sanitat o la democràcia és molt menys rendible que projectar inversions de conjuntura especulativa aprofitant la fragilitat dels països que consideren més dèbils.

De forma molt significativa, en els darrers anys, empreses d'origen espanyol han fixat la seva mirada inversora en una mena de cursa per aconseguir el lideratge en sectors molt diversos, però tots els ulls sensibles per la definiciódel futur d'Amèrica Llatina. En el sector de les telecomunicacions i el que en sentit ampli podríem convenir a definir com a indústria cultural, és on es deixa sentir un major esperit empresarial amb aires colonitzadors.

La companyia que presideix Juan Vilallonga va saber entrar per la porta gran en l'explotació de la televisió per cable a l'Argentina, per mitjà del joc de les aliances, amb l'adquisició d'accions de les tres grans xarxes de distiibució en un sector que supera els 2.000 milions de dòlars en volum de negoci i que arriba a més de 5 milions de llars. Al mateix temps, Telefònica forma part d'un consorci que té l'exclusiva dels drets d'emissió per televisió fins la temporada 2003-2004 de tots els torneigs de la primera divisió de futbol i, per mitjà de Via Digital i després de la compra d'Antena 3 TV, busca el liderat en la televisió digital, sense oblidar la configuració de Terra. Un nou imperi, molt més subtil en apariència, en el terreny sensible de la cultura, les noves tecnologies i l'entreteniment. Llatinoamèrica genera la meitat del volum de negoci de les editorials espanyoles. Per vendes, drets de publicació i d'altres conceptes s'aproximava als 400.000 milions de pessetes. I en el terreny de l'ensenyament, conscients del paper essencial que té per al desenvolupament de la regió, els llibres de text escolars són un altre dels elements sensibles sobre els quals se sustenta una part de les inversions espanyoles. Així, l'editorial Santillana, presidida per Jesús de Polanco, hi representa un paper decisiu. El grup PRISA hi va ser pioner des que començà a imprimir diàriament El País a Mèxic i la seva expansió s'ha traslladat recentment cap al sud, a Buenos Aires, on s'edita també el diari per donar cobertura a Uruguai, Brasil, Xile, Argentina... Així Amèrica Llatina també s'ha convertit en la principal destinació de les inversions exteriors d'alguns grups de comunicació espanyols.

L'amic González. En l'àmbit estrictament polític, tots els presidents dels governs espanyols de la democràcia han tingut com a prioritat les relacions exteriors amb Llatinoamèrica. El cas més emblemàtic, però, ha estat el de Felipe González. Va aconseguir exercir un paper rellevant en els ajuts a la regió estimulant inversions públiques i privades. Els seus continus viatges oficials, la seva presència a tots els fòrums on es prenien decisions de futur i l'interès preferent de la seva gestió per donar suport a les transicions democràtiques del subcontinent van situar González en el cim de la influència i el prestigi als països de parla hispana. Encara ara, l'ex-president dedica bona part de la seva agenda a atendre invitacions cursades des de Mèxic fins a Xile. Això no obstant, les seves opinions sobre l'extradició del dictador xilè Augusto Pinochet li han provocat no poques crítiques provinents de sectors que no fa massa temps l'adoraven. En el cas de José M. Aznar, el seu actiu mé6s important va ser el paper representat pel seu govern en la darrera Cimera de Rio, amb participació dels països iberoamericans i de la Unió Europea. Els acords finals en bona part són fruit de les intenses gestions diplomàtiques realitzades abans i durant la celebració de la reunió. Però en el cas d'Aznar, que des de fa ja més d'un any resisteix la pressió del cas Pinochet i ara se li ha obert el front dels dictadors argentins, el seu punt d'inflexió es va produir en el conflicte amb la Cuba de Fidel Castro i el sempre ajornat viatge del rei d'Espanya Joan Carles a l'illa. La importància de les inversions d'empresaris hotelers espanyols, la pressió que van exercir sobre el govern, va fer modificar el caràcter bel·ligerant d'un contenciós que no ha desaparegut, però que ha continuat soterrat, amb formes menys aparents. La Cimera de l'Havana és en aquest sentit, el millor observatori possible per visualitzar l'estat actual d'unes relacions que són inevitables.

Antoni Traveria