THE BOXER



Castellano

FITXA T╚CNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DID└CTICA FITXA DE TREBALL


FITXA T╚CNICA

Títol original: The boxer
Direcció: Jim Sheridan
Producció: Jim Sheridan i Arthur Lappin, per Hell's Kitchen / Universal Pictures (Estats Units, 1997)
Guió: Jim Sheridan i Terry George
Fotografia: Chris Menges
Música: Gavin Friday i Maurice Seezer
Disseny de producció: Brian Morris
Muntatge: Gery Hambling
Repartiment: Daniel Day-Lewis (Danny Flynn), Emily Watson (Maggie), Brian Cox (Joe Hammill), Ken Scott (Ike Weir), Gerald McSorley (Harry), Eleanor Methven (Patsy), Ciaran Fitzgerald (Liam), David McBlain (Sean), Damien Denny (Eddie Carroll)
Duració: 112 minuts.

 

 

 

INDICACIONS PER AL PROFESSORAT

Sinopsi

Danny Flynn, exboxejador professional i antic membre de l'IRA, torna a la ciutat de Belfast després de passar catorze anys a la presó per un atemptat que no va cometre. Amb la voluntat de refer la seva vida sense tornar a caure en els errors del passat, Danny recorre al seu antic entrenador, Ike, i reobre el gimnàs "Sagrada Família", un local no sectari obert a catòlics i protestants. Paral·lelament, tot i les amenaces dels sectors més radicals de l'IRA, Danny reinicia la seva relació amb Maggie, filla d'un dels màxims dirigents de l'organització terrorista, que durant els anys que ell ha estat a la presó s'ha casat amb el seu millor amic i ha tingut un fill, Liam.

Objectius pedag˛gics

Procediments

Actituds

 

 


GUIA DID└CTICA

Contra la violència

The boxer és un pas important en la carrera del director irlandès Jim Sheridan (Dublin, 1949). Si les seves pel·lícules anteriors estaven condicionades per la seva relació amb la realitat i la història recent d'Irlanda del Nord - Mi pie izquierdo (1989) és una biografia de l'escriptor i pintor irlandès Christy Brown, i En el nombre del padre (1995) és la recreació fidel de l'anomenat "cas dels quatre de Guilford", en el que quatre persones innocents i sense cap vinculació directa amb l'organització terrorista IRA van passar quinze anys a la presó per un atemptat que no havien comès -, The boxer va més enllà de la història real i dels fets verídics en què s'inspira. Sheridan i el guionista Terry George parteixen del cas de Barry McGuigan, un boxejador catòlic irlandès, campió del món dels pesos pluma, que va ser empresonat per la seva vinculació a l'IRA, per expressar la seva pròpia visió del conflicte i per adoptar una posició clara i contundent en contra de la violència. Així, més que un relat cronològic objectiu d'una sèrie de fets històrics, The boxer s'endinsa amb decisió en el terreny del discurs, una opció arriscada que ha comportat moltes crítiques negatives als seus màxims responsables. Si a En el nombre del padre el conflicte d'Irlanda del Nord era vist a través d'una història concreta i específica (un cas real d'injustícia i error del govern britànic), Sheridan s'enfronta a una visió global del conflicte, en la que personatges i argument trascendeixen la seva vinculació amb la realitat per elevar-se a la condició de símbols (la boxa com a representació del conflicte, el protagonista Danny Flynn com a representació de la llibertat i del camí a seguir per posar fi a la violència). Potser per això, la voluntat i els objectius de The boxer resulten, al cap i a la fi, excessivament ambiciosos. Sheridan i George no poden evitar caure en l'esquematització d'alguns personatges i situacions en benefici del discurs que volen transmetre. Maggie (Emily Watson), de qui l'espectador no arriba a conèixer pràcticament cap detall de la seva vida durant els catorze anys que Danny ha estat a la presó (les referències al seu marit també resulten insuficients), i Ike (Ken Scott), l'entrenador de Danny, que només es capaç de dir la veritat i enfrontar-se amb la realitat quan està borratxo, són dos personatges força mal descrits que careixen de la profunditat psicològica necessària. L'evolució que experimenta el fill de Maggie, Liam (Ciaran Fitzgerald), que en un primer moment no accepta a Danny perquè pensa que vol separar-lo de la seva mare, resulta artificial i poc creïble. La principal objecció que es pot fer al film, així, és la supeditació de personatges i accions a la voluntat discursiva de Sheridan i George. La seva ambició a l'hora de plantejar una reflexió sobre el conflicte d'Irlanda del Nord els porta a incloure en el film escenes que ratllen la demagògia (gairebé al principi de la història, Flynn confessa al seu entrenador la seva intenció de refer la seva vida i pocs segons després explota una bomba col·locada per l'IRA, prefiguració efectista i gratuïta de les enormes dificultats a les que haurà de fer front el personatge) i escenes tramposes (el previsible l'enfrontament entre les comunitats catòliques i protestant al gimnàs "Sagrada Familia" després de la victòria de Danny, conseqüència de la seva manipulació per part de la política britànica i dels sectors més radicals de l'IRA). Les possibilitats de la història, igualment, es dilueixen al reduir un conflicte sagnant i llarg (1) a l'enfrontament entre Danny Flynn i un dels màxims dirigents del sector més radical de l'IRA, Harry (Gerald McSorley), personatge psicòtic i exagerat que adquireix tots els pitjors defectes del típic malvat del cinema comercial nord-americà. A l'igual com ja va fer Neil Jordan amb Michael Collins (1996), Sheridan s'ha vist obligat a recórrer als Estats Units per dur a terme la pel·lícula (no hem d'oblidar que es tracta d'una producció de primera línia de la companyia Universal) i només en un sentit estrictament comercial s'ha d'entendre la submissió del film a algunes de les més tòpiques convencions del cinema americà. Tots els defectes apuntats fins aquí, però, són fruit de l'arriscada opció triada per Sheridan i George i no aconsegueixen espatllar els resultats finals de la producció. The boxer es constitueix en primer lloc i per sobre de tot en un crit contra la violència, en un cant a la pau i a la llibertat, sense imposicions ni coaccions de cap mena, i en aquest sentit s'ha de valorar la pel·lícula. El camí triat per Danny Flynn - el camí triat per Sheridan - no és un camí gens senzill ni fàcil, i el final del film, malgrat la seva aparença de happy end al més pur estil de Hollywood, així ho reflecteix. Moltes persones innocents han mort i les ferides del conflicte tardaran anys en poder cicatritzar; algunes probablement, quedaran obertes per sempre. Jim Sheridan ho explica al press-book del film: "La pel·lícula deixa una finestra oberta a l'optimisme perquè l'objectiu del terrorisme és fer-nos perdre l'esperança". Deixant de banda els components exageradament heroics del personatge interpretat per Daniel Day-Lewis, que en alguns moments es traslladen també al personatge de Maggie, la peripècia vital de la parella protagonista és una mostra del camí a seguir en el futur. Després de passar catorze anys a la presó, Danny no està disposat a renunciar a res, vol viure, per fi, la seva vida. Maggie, filla d'un dels màxims dirigents de l'organització terrorista, també ha hagut de renunciar a la seva vida per la organització terrorista (2), per una causa que amb el pas dels anys ha anat desfigurant-se, enrarint les vides de les persones implicades en el conflicte i destruint la seva intimitat, les seves esperances i els seus desitjos. La situació de guerra, implícita o explícita, imposa una dinàmica de la por, del terror, no només en les relacions socials sinó també en les personals, contaminant l'ambient. El personatge de Harry resulta, en aquest sentit, ideal per entendre el camí sense sortida en el que ha desembocat el conflicte d'Irlanda del Nord. La violència per la violència i la falta de comprensió i de tolerància han derivat en una sèrie d'enfrontaments cada vegada més irracionals, en una polarització política radical que ningú pot controlar: Joe Hamill (Brian Cox), pare de Maggie i un dels màxims representants de l'organització, ja no té cap mena de control sobre els sectors més radicals de l'IRA, de la mateixa manera que Ike i Danny no poden evitar ser manipulats pels serveis socials i la policia britànica, l'interès dels quals pel gimnàs "Sagrada Familia" es redueix a la possibilitat de sortir a la televisió i aparèixer a la primera pàgina dels diaris. La gèlida fotografia de tons blaus de Chris Menges i el preciocista treball de posada en escena de Sheridan apunten igualment en aquesta direcció, donant una visió grisa, trista i distant de la ciutat de Belfast, controlada per l'exèrcit britànic i amb la inquietant presència d'un helicòpter de vigilància que es constitueix pràcticament en un personatge més de l'acció. El camí de la violència, com demostra l'esforç aparentment insignificant però inmens de Danny i Maggie, és el camí equivocat.

(1) Els conflictes socials i militars d'Irlanda del Nord es remunten a mitjans dels anys seixanta, moment en què l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) va reaparèixer després de gairebé vint anys d'activitats esporàdiques i de guerrilla. La discriminació de la minoria catòlica (aproximadament un 30% de la població d'Irlanda del Nord) va provocar una sèrie de violents enfrontaments que van arribar a un dels seus punts culminants el 30 de gener de 1972, conegut amb el nom de "diumenge sagnant", quan les forces britàniques van matar a tretze catòlics a Londonberry durant una manifestació pacífica. El cas concret de la capital d'Irlanda del Nord, Belfast, resulta molt significatiu en tot aquest context. Amb prop de 325.000 habitants, la ciutat ha patit durant més de trenta anys les conseqüències de la segregació dels barris del nucli antic, amb un 70% de la població protestant i la resta, un 30%, catòlica. El mes de març de 1995 el govern britànic va fer el primer pas cap a la desmilitarització de la zona a l'ordenar la supressió de les patrulles nocturnes pels carrers de Belfast després de vint-i-cinc anys. tornar

(2) Sobre la situació i el paper de les dones dels membres empresonats de l'IRA el director Jim Sheridan considera que "els presos pensen la moral de l'exèrcit s'enfonsaria si les dones no els fossin fidels. Totes les dones són vigilades en una mena de procès d'autocensura. Tots els seus moviments són observats a causa de l'impacte que poden produir al seu voltant. En aquesta guerra no existeix la intimitat". Les dones s'han de mantenir fidels als seus respectius marits i el trencament d'aquest pacte és castigat amb la mort. tornar

Proposta d'activitats

 

 


FITXA DE TREBALL

 

 

 

 

 

 


 


INICI