EL GRAN DICTADOR



Castellano

FITXA T╚CNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DID└CTICA FITXA DE TREBALL


FITXA T╚CNICA

Títol original: The great dictator
Direcció, producció i guió: Charles Chaplin (Estats Units, 1940)
Fotografia: Karl Struss i Roland Totheroh
Música: Meredith Wilson i Charles Chaplin
Direcció artística: J. Russell Spencer
Muntatge: Willard Nico
Interpretació: Charles Chaplin (El barber jueu / Adenoid Hynkel, dictador de Tomania), Paulette Goddard (Hannah), Jack Oakie (Benzino Napaloni, dictador de Bacteria), Reginald Gardiner (Schulz), Henry Daniell (Garbitsch), Billy Gilbert (Herring), Maurice Moscovich (Senyor Jaeckel), Emma Dunn (Senyora Jaeckel), Bernard Gorcey (Senyor Mann).
Duració: 124 minuts

 

 

 

INDICACIONS PER AL PROFESSORAT

Sinopsi

Un barber jueu que va combatre amb l'exèrcit de Tomania a la primera guerra mundial torna a casa seva anys després de la fi del conflicte. Amnèsic a causa d'un accident d'avió, no recorda pràcticament res de la seva vida passada i no coneix la situació política actual del país: Adenoid Hynkel, un dictador feixista i racista, ha arribat al poder i ha iniciat la persecució del poble jueu, a qui considera responsable de la situació de crisi que viu el país. Paral·lelament, Hynkel i els seus col·laboradors han començat a preparar una ofensiva militar destinada a la conquesta de tot el món.

Objectius pedag˛gics

Procediments

Actituds

 

 


GUIA DID└CTICA

El gran dictador i l'inici de la segona guerra mundial


El gran dictador és la primera pel·lícula parlada de Charles Chaplin, i el film amb què aquest actor i director s'endinsa en els terrenys realistes i dramàtics que caracteritzaran bona part de la seva obra posterior. Seguint la línia iniciada amb la seva anterior pel·lícula, Tiempos modernos (1935), una crítica al maquinisme i a la mecanització de la societat, Chaplin s'enfronta en aquesta ocasió a un dels temes més dramàtics i preocupants de l'època, l'auge dels règims totalitaris i l'expansió del feixisme a Europa. I ho fa des d'una postura carent del més mínim rastre d'ambigüetat, amb convicció i contundència, una actitud que li provocaria molts problemes i maldecaps, ja que els Estats Units mantenien en aquell moment una posició neutral respecte el conflicte (1). Malgrat les coincidències que s'estableixen entre la pel·lícula i el desenvolupament dels aconteixements històrics que van tenir lloc de manera gairebé paral·lela (la invasió d'Ostelrich per part de l'exèrcit de Tomania i la invasió alemanya de Polònia, per exemple), l'origen de film es remonta a l'any 1938. Chaplin, que va estudiar el dictador alemany Adolf Hitler durant prop de dos anys, va definir el projecte com un còctel de drama, comèdia i tragèdia que retratava la silueta grotesca i sinistra d'un home que es creu un superheroi i que pensa que només tenen valor la seva opinió i la seva paraula. El cineasta, de fet, utilitza la figura de Hitler per realitzar una brillant parodia de totes i cada una de les idees polítiques, culturals, socials i econòmiques del nazisme, des la superioritat de la raça germànica fins a la submissió incondicional de l'individu a la comunitat, passant per l'antimarxisme i l'antisemitisme (2). Hynkel, el dictador de Tomania, és presentat com un home egoïsta, infantil, insegur, incapaç de prendre decisions de cap mena i encara menys de governar un païs: la bola del món amb la que juga en una de les escenes més memorables del film explota, física i simbòlicament, a les seves mans. Però Hitler no és l'únic personatge de carn i os que va inspirar Chaplin: el dictador de Bacteria, Benzino Napoloni, està inspirat en el dictador feixista italià Benito Mussolini. Garbitsch (de l'anglès garbage: brossa), secretari de l'interior i ministre de propaganda de Hynkel, està inspirat en Joseph Paul Goebbels (1897 - 1945), ministre d'educació popular i propaganda del govern nazi, i el Mariscal Herring evoca el Mariscal Hermann Wilhelm Göring (1893 - 1946), responsable de les forces aèries i un dels màxims dirigents de la Gestapo, els serveis secrets alemanys. La creu gamada dels nazis, al mateix temps, apareix transformada en una doble creu aprofitant un joc de paraules anglosaxó que implica la idea d'estafar.

Una història dual

Chaplin adopta des del principi una estructura dual, mostrant de mananera paral·lela les activitats del dictador Hynkel i els seus col·laboradors a la seu del govern de Tomania i les peripècies del barber jueu en el seu retorn a casa després de passar molts anys en un hospital militar. Aquesta dualitat serveix a l'actor i director per parodiar el govern feixista i totalitari i, a la vegada, per mostrar les pobres i miserables condicions del gueto jueu, atacat regularment per les forces d'assalt del règim. Però a diferència de Hynkel, que basa tota la seva força en la paraula, el personatge del barber jueu, molt menys treballat que el del dictador, juga també un paper clau en el context de la filmografia de Chaplin, ja que representa una clara evolució del personatge que fins aleshores havia protagonitzat la pràctica totalitat de la seva obra, Charlot, el vagabund ingenu i solitari. El personatge del barber, igualment solitari i innocent, pràcticament no parla al llarg de la pel·lícula i, quan parla, les seves paraules no tenen cap mena de rellevància pel que fa al desenvolupament de l'acció. En el moment decisiu de la història, el discurs final, el personatge es transforma en el veritable Charles Chaplin (El gran dictador, com ja hem apuntat, és la seva primera pel·lícula parlada), que llança un cant a l'esperança tan optimista com desesperat. Charlot, alter ego de Chaplin en les seves pel·lícules anteriors, ha mort.

Un cant a l'esperança

El gran dictador, més que una crítica al feixisme i als governs totalitaris, més enllà de la paròdia / caricatura grotesca que proposa dels governs d'Adolf Hitler i Benito Mussolini, és un cant a l'esperança, un cant a la democràcia, la pau i la llibertat. El missatge del film, clar i contundent, és subratllat per Chaplin en el mític discurs final, organitzat per celebrar l'annexió d'Ostelrich a Tomania. El dictador Hynkel és confós amb el barber jueu pels seus propis homes (tots dos personatges són interpretats per Chaplin), i aquest, després del discurs del ministre de propaganda Garbitsch - "Avui en dia, democràcia, llibertat i igualtat són paraules que embogeixen al poble. No hi ha cap nació que progressi amb aquestes idees, que l'aparten del camí de l'acció. Per això les hem abolit. En el futur cada home haurà de servir a l'Estat amb absoluta obediència" - es veu obligat a dirigir-se a una audiència de milions de persones: "Ens hem d'ajudar els uns als altres, els éssers humans som així. Volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni despreciar ningú. En aquest món hi ha lloc per a tothom (...) El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d'odi, ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa però ens hem empresonat a nosaltres mateixos: el maquinisme que crea abundància ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat, més que intel·ligència, tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta, es perdrà tot. (...) La malastruga que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l'amargor dels homes que tenen por de seguir el camí del progrès humà. L'odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre el poble serà reintegrat al poble i així, mentre l'home existeixi, la llibertat no desapareixerà". El context polític de l'època, però, impediria que aquest contundent missatge de pau i llibertat arribés allà on havia d'arribar: la pel·lícula seria prohibida de manera fulminant a Alemanya (Hitler ja havia prohibit de manera explícita les pel·lícules de Chaplin l'any 1937), Itàlia i tots els països ocupats per aquestes dues potències, i tampoc s'estrenaria a Brasil, Argentina i Costa Rica, entre altres països. A Espanya, la pel·lícula romandria prohibida fins l'any 1976. Després del sagnant desenvolupament de la segona guerra mundial i de les atrocitats comeses pel règim nazi als camps de concentració, Chaplin matisaria les seves paraules i la veritable intenció de la pel·lícula en les seves memòries (publicades l'any 1964): "Si haguès tingut coneixement dels horrors dels camps de concentració alemanys no hauria pogut rodar la pel·lícula: no hauria pogut burlar-me de la demència homicida dels nazis; no obstant, estava decidit a ridiculitzar la seva absurda mística en relació amb una raça de sang pura".

(1) França i Gran Bretanya havien declarat la guerra a Alemanya el 3 de setembre de 1939, dos dies després de l'invasió de Polònia per part de l'exèrcit nazi (i pocs dies abans de l'inici del rodatge d'El gran dictador). Entre els mesos de maig i juny de 1940, Alemanya envairia Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. Itàlia entraria en guerra el 10 de juny, iniciant poc després la invasió d'Egipte. El gran dictador s'estrena el 15 d'octubre de 1940 enmig de fortes pressions i crítiques, però es converteix de manera inmdiara en un gran èxit de crítica i públic. Els Estats Units no entraran en el conflicte fins el desembre de 1941, després del bombardeig de la base de Pearl Harbour per part de l'exèrcit japonès, aliat d'Alemanya al Pacífic. tornar

(2) L'antisemitisme va ser una de les constants principals del règim nazi, que acusaven al poble jueu de tots els mals que patia Alemanya després de la primera guerra mundial, així com dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. L'origen d'aquest corrent intel·lectual racista, fruit tan del nacionalisme exacerbat propi de l'època com de l'integrisme cristià, es remonta a principis del segle XIX. En aquesta època, els jueus van ser brutalment perseguits a Rússia, acusats d'infidels, i va ser constituïda a França l'anomenada Lliga Antisemita. Prenent com a base el factor racial, no el religiós, l'antisemitisme va arrelar profundament a Alemanya: Adolf Stoeckler, fundador el 1874 del Partit Socialcristià dels Treballadors, va convertir l'antisemitisme en programa polític, impulsant la celebració del Primer Congrès Antisemita (Dresden, setembre de 1882). Des del mateix any de la seva arribada al poder, l'any 1933, Hitler va promulgar lleis discriminatòries i vexatòries contra el poble jueu, les més importants de les quals són les Lleis de Nuremberg (setembre de 1935), que preveien la divisió dels habitants del Reich en tres diferents categories i la protecció del poble i de l'honor alemany. El règim nazi va portar més lluny que ningú el seu odi cap al poble jueu: poc després de l'inici de la segona guerra mundial, Hitler va ordenar l'extermini sistemàtic dels jueus als camps de concentració alemanys, l'anomenada "solució final", provocant, fins l'any 1945, la mort de prop de sis milions de persones. tornar

Proposta d'activitats

 

 


FITXA DE TREBALL

 

 

 

 

 

 


 


INICI