HAZ LO QUE DEBAS



Castellano

FITXA T╚CNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DID└CTICA FITXA DE TREBALL


FITXA T╚CNICA

Títol original: Do the right thing
Direcció, producció i guió: Spike Lee, per 40 Acres & Mule Filmworks (Estats Units, 1989)
Fotografia: Ernest Dickerson
Música: Bill Lee
Disseny de producció: Wynn Thomas
Muntatge: Barry Alexander Brown
Repartiment: Danny Aiello (Sal), Ossie Davis (Da Mayor), Ruby Dee (Mother Sister), Richard Edson (Vito), Giancarlo Esposito (Buggin' out), Spike Lee (Mookie), Bill Nunn (Radio Raheem), John Turturro (Pino), John Savage (Clifton), Samuel L. Jackson (Mister Señor Love Daddy)
Duració: 115 minuts.

 

 

 

INDICACIONS PER AL PROFESSORAT

Sinopsi

En un barris més humils de Brooklyn, Bedford Stuyvesant, conviuen atropelladament diverses famílies de raça negra, alguns hispans, una parella de comerciants vietnamites i una familia d'italoamericans que tenen una pizzeria. Mookie, un noi que treballa de repartidor de pizzes, és un testimoni privilegiat dels personatges i dels fets quotidians que tenen lloc al barri, així com de les tensions i les actituds racistes d'alguns dels seus habitants.

Objectius pedag˛gics

Procediments

Actituds

 

 


GUIA DID└CTICA

Sobre la violència racial

Tercera pel·lícula del director independent Spike Lee, Haz lo que debas planteja amb rigor i objectivitat un dels principals problemes dels Estats Units de l'actualitat, la violència racial. A partir d'un fet real - l'assassinat d'un noi negre a mans d'un grup de nois blancs prop de la pizzeria New Park de Howard Beach, al barri de Queens de Nova York, el 20 de desembre de 1986 -, el director nord-americà construeix una història inventada però absolutament realista, en la que no hi ha un protagonista clarament definit. El personatge de Mookie (interpretat per el propi Spike Lee), el repartidor de pizzes, és el fil conductor d'una pel·lícula d'estructura vertiginosa, amb diverses línies dramàtiques i múltiples personatges que es creuen i es complementen donant al conjunt el seu sentit últim i definitiu. Sal (Danny Aiello), un italoamericà que dirigeix una pizzeria en la que també hi treballen els seus fills Vito (Richard Edson) i Pino (John Turturro); Da Mayor (Ossie Davis), un vell borratxo i amable que s'ha autoproclamat "alcalde" del barri; Buggin' out (Giancarlo Esposito), un afroamericà disposat a portar la lluita racial fins a les seves últimes conseqüències, i Smiley, un retrassat mental que ven fotos de Martin Luther King i Malcolm X, són personatges de gran profunditat psicològica i riquesa de matisos, clarament inspirats en la realitat, que trascendeixen el seu caràcter particular - no hem d'oblidar que la història transcorre en la seva totalitat en un lloc concret i ben delimitat - per esdevenir arquetipus universals perfectament extrapolables a qualsevol altre lloc del món. Altres personatges, com Radio Raheem (Bill Nunn), un gegant de dos metres que es passeja amunt i avall amb un inmens equip de música escoltant a tot volum la cançó "Fight the power" (Lluita contra el poder) del grup de rap Public Enemy, que es constitueix en una espècie de leit motiv de la pel·lícula; Mister Señor Love Daddy (Samuel L. Jackson), un extravagant locutor de ràdio; Mother Sister (Ruby Dee), una dona gran aparentment antipàtica que es passa el dia observant des de la finestra de casa seva les evolucions dels veïns del barri, i tres vells divertits que es passen el dia asseguts al carrer comentant la jugada, són utilitzats pel director per anar puntuant l'acció i per imprimir al relat un ritme trepidant, sense temps morts, que acaba per atrapar completament a l'espectador. La quotidianeitat dels personatges i les tensions que, mica en mica, l'espectador va descobrint entre ells, són el motor que fa avançar l'acció, donant pistes inequívoques del posterior desenvolupament de l'acció, una brutal explosió de violència racial que sembla tan absurda com inevitable. De manera directa o indirecta, els enfrontaments i conflictes entre les diferents comunitats que viuen al barri (negres, hispans, asiàtics i italoamericans) són presents en gairebé tot moment en la narració. El fràgil equilibri entre els habitants del carrer de Brooklyn en el que transcorre tota l'acció es va desencaixant poc a poc, donant mostres d'una situació de crispació i d'enfrontament. Els recels, l'enveja, les actituds racistes i insolidàries van apareixent mica en mica, però el director en cap moment jutja l'actitud dels personatges ni les seves accions. Haz lo que debas es constitueix, així, en una radiografia de la violència racial als Estats Units, però no d'una violència racial concreta i determinada sinó, més aviat, d'una actitud intolerant i insolidària que s'estén per igual a totes les comunitats i grups socials: el conflicte racial uneix i a la vegada separa els personatges.

Dues opcions, dues visions complementàries

De la mateixa manera que no jutja en cap moment els personatges de la història, Spike Lee tampoc es posiciona en cap moment a favor o en contra de la violència, si bé tanca el film amb dues cites molt significatives dels dos líders més emblemàtics de la lluita de la comunitat negra per la igualtat. Per una banda, una cita de Martin Luther King (1) en contra de les actituds i els comportaments violents i agressius: "Com a mètode per lograr la justícia racial, la violència resulta, a la vegada, poc pràctica i inmoral. Resulta poc pràctica perquè és una espiral descendent que acaba amb la destrucció total. La llei de l'ull per ull ens deixa a tots cecs. És inmoral perquè alló que es busca és humiliar a l'oponent més que buscar la seva comprensió; es busca aniquilar i no pas convèncer. La violència és inmoral perquè s'alimenta d'odi i no d'amor. Destrueix la comunitat i fa impossible tota germanor. Sumeix a la societat en un monòleg en comptes de promoure el diàleg. La violència acaba per destruir-se a sí mateixa. Crea amargor en els supervivents i brutalitat en els destructors"; i, per l'altra, una cita de Malcolm X (2), defensor de la violència en legítima defensa per a qualsevol individu oprimit: "Penso que hi ha molta gent bona a Amèrica, però també gent dolenta, i els dolents són aquells que semblen disposar de tot el poder i que estan en aquesta posició per negar-nos el que tu i jo necessitem. Davant d'aquesta situació, tu i jo hem de conservar el dret a fer tot el que sigui necessari per acabar amb una situació així. Això no significa que jo defensi la violència, però tampoc estic en contra de la violència en legítima defensa, que jo anomeno intel·ligència". Malgrat les diferències que s'estableixen entre elles, ambdues afirmacions continuen sent vàlides en l'actualitat, especialment tenint en compte que la situació entre les diferents comunitats racials i socials als Estats Units - i a qualsevol altre lloc del món - encara està molt lluny de solucionar-se. Són dues opcions, dues visions complementàries que reflecteixen a la perfecció l'actitud i la manera de pensar dels personatges, atrapats de cop i volta en un conflicte irracional que els supera per complet. L'actitud exageradament violenta de les forces encarregades de preservar l'ordre, en contra del que pugui semblar, no s'ha d'entendre tampoc com una crítica despietada a la passivitat i a la falta d'interès del govern i les institucions per solucionar el problema. Per aquest motiu, entre d'altres coses, Lee mostra policies de diferents races i grups socials durant els disturbis que tenen lloc al barri. L'enfrontament amb Sal, propietari de la pizzeria, perquè col·loqui al "mur de la fama" del seu local fotos de persones de color, de "germans", i la mort absurda i injustificada de Radio Raheem són només l'espurna que fa esclatar la violència, la gota que fa vessar el got. La violència no es la resposta adequada a les agressions però, per evitar-la, és necessari la unió de totes les races, ètnies i grups socials i, precisament, l'explosió de violència racial és l'únic moment de la pel·lícula en què convergeixen tots els personatges de la història. Sense la tolerància i la solidaritat, sense la llibertat i la comprensió, la violència i les actituds racistes porten a un carrer sense sortida. Les posicions més extremes i radicals, simbolitzades pels anells que porta Radio Raheem, un a cada mà, amor i odi (love and hate), que el propi personatge defineix com una representació de la història de la humanitat, han d'acabar convergint necessàriament en un punt mig.

(1) El pastor protestant Martin Luther King (Atlanta, Geòrgia, 1929 - Memphis, Tennessee, 1968) va ser un dels activistes polítics nord-americans capdavanters de l'alliberament pacífic dels negres dels Estats Units. Va organitzar un poderós moviment de lluita i resistència pacífiques per a l'obtenció de la igualtat de drets per als negres nord-americans, obtenint el Premi Nobel de la Pau l'any 1964. Després de diversos intents frustrats, va morir assassinat l'any 1968. Entre les seves obres més importants destaquen The strength to love (1963) i The trumpet of conscience (1967). tornar

(2) Malcolm Little, activista polític conegut amb el nom de Malcolm X (Omaha, Nebraska, 1925 - Nova York, 1965). Convertit a l'islam, va lluitar pels drets civils dels negres nord-americans defensant la violència en legítima defensa contra els mètodes de resistència no violents propugnats per altres moviments i activistes, com Martin Luther King, i orientant les seves idees cap a un nacionalisme negre. La seva influència política va augmentar considerablement després del seu assassinat; l'any 1992, el director nord-americà Spike Lee va portar la seva vida a la gran pantalla amb Denzel Washington de protagonista. tornar


Proposta d'activitats

 

 


FITXA DE TREBALL

 

 

 

 

 

 



INICI