TELÉFONO ROJO, ¿VOLAMOS HACIA MOSCÚ?



Castellano

FITXA T╚CNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DID└CTICA FITXA DE TREBALL


FITXA T╚CNICA

Títol original: Dr. Strangelove or how I learned to stop worrying and love the bomb
Direcció i producció: Stanley Kubrick (Estats Units, 1964)
Guió: Stanley Kubrick, Terry Southern i Peter George, sobre la novel·la Red alert de Peter George
Fotografia: Gilbert Taylor
Música: Laurie Johnson
Disseny de producció: Ken Adam
Muntatge: Anthony Harvey
Repartiment: Peter Sellers (Capità Lionel Mandrake / President dels Estats Units Merkin Muffley / Doctor Strangelove), George C. Scott (General "Buck" Turgidson), Sterling Hayden (General Jack D. Ripper), Keenan Wynn (Coronel Guano), Slim Pickens (Major T. J. "King" Kong), Peter Bull (Embaixador rus De Sodesky), James Earl Jones (Tinent Lothor Zogg), Tracy Reed (Secretària del General Turgidson)
Duració: 94 minuts.

 

 

 

INDICACIONS PER AL PROFESSORAT

Sinopsi

Per iniciativa pròpia, el general Jack D. Ripper, comandant de la base aèrea de Burpleson, als Estats Units, transmet a un grup de bombarders B-52 armats amb missils nuclears l'ordre d'atacar objectius militars de la Unió Soviètica. Ripper sella completament la base de Burpleson i talla totes les comunicacions amb l'exterior: a partir d'aquest moment, els bombarders utilitzaran un codi especial de transmissions, la clau del qual només coneix Ripper. El President dels Estats Units Merkin Muffley és informat de la situació i, reunit a la Sala de la Gran Guerra amb els màxims responsables polítics i militars del país, intenta trobar una solució diplomàtica a un conflicte que pot provocar la destrucció del món.

Objectius pedag˛gics

Procediments

Actituds

 

 


GUIA DID└CTICA

Una comèdia de malson

Teléfono rojo, ¿volamos hacia Moscú? és l'única comèdia de la filmografia de Stanley Kubrick (Nova York, 1928 - Harpenden, Gran Bretanya, 1999), definida pel mateix director com "una comèdia de malson". No es tracta, en efecte, d'una comèdia normal i corrent, però tampoc d'una simple visió satírica de l'exèrcit nord-americà i dels terribles perills derivats de la mala utilització de l'energia nuclear. Kubrick adopta un punt de vista crític i irònic sobre la història que explica, però ho fa amb la voluntat de no suspendre en cap moment la credibilitat de l'espectador. L'argument del film és terriblement dramàtic i seriós: en un sentit estricte, tots els fets que relata resulten creïbles (la insubordinació d'un general de l'exèrcit que decideix iniciar una guerra mundial pel seu compte, els intents desesperats dels governs nord-americà i soviètic per buscar una solució al conflicte, la possibilitat que un dels bombarders no rebés l'ordre d'abortar la missió i no fos interceptat a temps per l'exèrcit rus). El desenvolupament realista de l'acció no resulta estrany si tenim en compte que la novel·la de Peter George en què es basa la pel·lícula, Red alert (publicada amb el títol Two hours to doom a Gran Bretanya i firmada amb el pseudònim Peter Bryant), és una història de suspens absolutament seriosa que, a més, acaba de manera optimista, amb americans i soviètics comprometent-se a evitar riscos semblants en el futur. Kubrick i el mateix George van estar diversos mesos treballant en una adaptació fidel de la novel·la, però es van decantar finalment per la inclusió de dosis d'ironia i humor. En aquest aspecte, la participació en el guió de l'escriptor Terry Southern (1926 - 1995) va ser decisiva: Southern va contribuir a donar al film el toc d'humor negre necessari per al bon funcionament de la història, va introduir el personatge del Doctor Strangelove (que no apareix en la novel·la de George) i va canviar el títol original de la pel·lícula pel definitiu, que es podria traduir com "Doctor Strangelove, o com vaig aprendre a deixar de preocupar-me i a estimar la bomba". El tractament satíric i paròdic de la història, lluny d'actuar com un element distanciador respecte l'acció i els personatges, aconsegueix transmetre en totes les seves dimensions l'horror i l'absurditat d'una situació límit desencadenada per una sèrie de grotesques casualitats (1). El futur de la humanitat, sense anar més lluny, és en mans d'un grup de personatges ridículs i delirants que resulta impossible prendre's seriosament: Merkin Muffley, un president ingenu i innocent, absolutament incapaç de fer res per evitar el desastre; el Doctor Strangelove, un científic nazi reconvertit en Director d'Investigació i Desenvolupament Armamentístic; Jack D. Ripper (nom que en anglés evoca la figura de Jack el Destripador), un general psicòtic i absolutament embogit; o el general "Buck" Turgidson, incapaç de concentrar-se ni de pensar fredament sinó és per expressar les seves idees anticomunistes. La majoria dels oficials de l'exèrcit que apareixen a la pel·lícula, de fet, han arribat al poder gràcies a les medalles i als mèrits obtinguts en altres conflictes (2), sense que el seu perfil psicològic o les seves veritables inclinacions ideològiques tinguin cap mena d'importància pel govern. L'humor i la comicitat del film, d'aquesta manera, deriva no tan del tràgic i brutal desenvolupament dels aconteixements sinó de la descripció caricaturesca i exagerada dels personatges (el comportament infantil de l'embaixador rus, el Major T. J. "King" Kong disfressant-se de cowboy davant l'inminent atac sobre els objectius russos, el President Muffley parlant per telèfon amb el seu homòleg rus Dimitri, a qui ha localitzat mig borratxo en una mena d'orgia, el soldat que es nega a disparar contra una màquina de Coca-Cola al·legant que es tracta d'una propietat privada). Kubrick també subratlla la voluntat satírica de la producció amb la utilització de petits detalls i elements gairebé externs a la pròpia acció, com el cartell "La pau és la nostra professió" enmarcat al despatx del general Ripper i col·locat a l'entrada de la base aèrea de Burpleson, o les cançons de la banda sonora: "Segueix somrient / com sempre somrient / fins que els núvols foscos / deixin pas a un cel blau" canta Vera Lynn al final de la pel·lícula, acompanyant les imatges de les explosions atòmiques que simbolitzen la fi del món. Per accentuar el caràcter realista del film, el director i els seus dos guionistes es van inspirar en persones reals dels Estats Units de l'època: el general "Buck "Turgidson (George C. Scott) evoca la figura del General Curtis LeMay, director del Comandament Estratègic de l'Aire durant els anys cinquanta, i el misteriós Doctor Strangelove està inspirat tan en el físic Edward Teller, pare de la bomba H, com en Henry Kissinger, estadista i autor d'un llibre sobre la guerra nuclear de gran popularitat a l'època.

Tres històries paral·leles, tres espais incomunicats

La pel·lícula està construïda a partir de tres històries paral·leles i gairebé independents, representatives alhora de tres escenaris clarament diferenciats: la base àrea de Burpelson, un dels bombarders que participen en l'atac a la Unió Soviètica i la sala d'operacions del Pentàgon on estan reunits el president i els màxims dirigents polítics, militars i científics del país. Aquesta construcció triple, o millor, aquest triple paral·lelisme, serveix al director tan per alternar moments delirants i divertits amb escenes tractades de manera totalment realista (l'atac a la base militar de Burpleson, en la que els soldats americans s'enfronten entre ells, o les escenes que descriuen la trajectòria i l'evolució dels bombarders B-52) com per accentuar les mancances i la incompetència del sistema de defensa nord-americà. Els enormes - i d'altra banda injustificables - problemes de comunicació entre tots tres llocs són el motor que fa avançar la narració. Un seguit de malaguanyades coincidències, de ridícules casualitats, una acció aparentment insignificant provocada per un sol home, poden acabar provocant la destrucció de la humanitat: el mecanisme de defensa ideat per la Unió Soviètica, conegut com la màquina de la fi del món, respondrà de manera inmediata i automàtica a l'atac dels missils nuclears americans provocant la destrucció total de la Terra i dels seus habitants. Però no tot està perdut: el Doctor Strangelove, al final del film, explica al president Muffley que es podran salvar unes 100.000 persones, que hauran de passar cent anys amagades a l'interior de les mines i grutes més profundes del planeta esperant que s'acabin els efectes mortals de la radioactivitat: "La selecció la farà un cervell electrònic, una computadora capaç de desxifrar els factors de joventut, salut, grau de fertilitat, intel·ligència i una mitjana d'habilitats necessàries. Lògicament, és necessari i indispensable que els homes que formen el nostre govern estiguin inclosos en el grup per imposar els principis fonamentals d'ordre, pau i tradició". Kubrick subratlla d'aquesta manera tan subtil el seu escepticisme en el futur de la humanitat: els principis fonamentals a què fa referència el personatge interpretat per Peter Sellers (3) són els mateixos que, malinterpretats i convertits en una paròdia de sí mateixos, han portat el món a la seva autodestrucció. El final previst en un principi, però, era sensiblement diferent i va ser canviat per Kubrick a l'últim moment: la pel·lícula acabava amb una batalla campal a la sala de control del Pentàgon, amb polítics, militars, el president i l'embaixador rus llençant-se pastissos a la cara, preludi / metàfora de l'inminent destrucció del món.

(1) Teléfono rojo, ¿volamos hacia Moscú?, estrenada als Estats Units el 30 de gener de 1964, no va ser l'única pel·lícula sobre la guerra freda i els perills de la guerra atòmica estrenada als Estats Units a la dècada dels seixanta. Alguns anys abans s'havia estrenat La hora final (Stanley Kramer, 1959), basada en una novel·la de Nevil Shute, i paral·lelament al film de Kubruck s'estrenaria Punto límite (Sidney Lumet, 1964), adaptació d'una novel·la d'Eugene Burdick i Harvey Whaler. Amb un tractament seriós i realista del tema, els films de Kramer i Lumet no van aconseguir la repercussió i l'èxit de la pel·lícula de Kubrick, i avui en dia ja estan pràcticament oblidats. tornar

(2) La història de la pel·lícula de Stanley Kubrick presenta algunes similituds amb un dels principals enfrontaments entre els Estats Units i la Unió Soviètica durant la guerra freda, la crisi dels missils de Cuba (1962 - 1963), que podria haver desembocat en la tercera guerra mundial. tornar

(3) Peter Sellers (Southsea, Hampshire, 1925 - Londres, 1980) ja havia treballat amb Stanley Kubrick a Lolita (1962), adquirint una enorme popularitat poc després per la seva genial caracterització de l'inspector de policia Jacques Clouseau a la pel·lícula La pantera rosa (Blake Edwards, 1963). L'actor britànic interpreta tres personatges a Teléfono rojo, ¿volamos hacia Moscú? (el capità Lionel Mandrake, el president dels Estats Units Merkin Muffley i el Doctor Strangelove), tot i que en un principi n'havia d'interpretar quatre: el major T. J. "King" Kong va ser interpretat finalment per Slim Pickens després que Sellers renunciés a interpretar-lo per un accident al turmell que li impedia rodar una de les escenes clau del personatge, el moment en què es llança al buit muntat a sobre la bomba atòmica. tornar

Proposta d'activitats

 

 


FITXA DE TREBALL

 

 

 

 

 

 


 


INICI