HATRED (ODI)


FITXA TÈCNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DIDÀCTICA FITXA DE TREBALL

FITXA TÈCNICA

Títol original: Hatred
Direcció: Mitzi Goldman
Guió: Mitzi Goldman
Fotografia: Erika Addis
Música: Sandy Evans
Producció: Rosemary Bligh, Mitzi Goldman, Austràlia, 1996
Muntatge: Denise Haslem
So: Paul Finlay
Durada: 56 minuts

 

 


INDICACIONS PER AL PROFESSORAT


Sinopsi

I si algú considerés el sentiment d'odi com a norma de vida? Amb aquesta pregunta, Mitzi Goldman inicia el seu film, que es presenta com una indagació sobre l'odi, sobre les causes i les motivacions d'aquest sentiment tan estès que sembla formar part de la naturalesa humana. A través d'entrevistes a gent molt diversa, va descobrint les variades formes socials i polítiques en què cristal·litza aquest sentiment humà. L'itinerari d'aquesta indagació s'inicia mitjançant les seves vivències com a dona, filla de jueus alemanys, i per tant conscient d'un odi històric que situa en relació a les diverses manifestacions actuals que el revaliden. Aquest arriscat exercici sobre les seves vivències és el punt de partida per descobrir les diverses manifestacions socials de l'odi i les seves formes d'emmascarament. Al marge de qualsevol valoració moral, Mitzi Goldman proposa un compromís intel·lectual entre la identitat, personal i col·lectiva, i l'acceptació de l'alteritat.

Objectius pedagògics

Procediments

Actituds

 

 


GUIA DIDÀCTICA

El documental de Mitzi Goldman indaga sobre les causes i les motivacions de l'odi, un sentiment tan estès que sembla formar part de la naturalesa humana. Com afirma el professor de psiquiatria entrevistat en el film, tots tenim experiència de l'odi com a sentiment que forma part del nostre món emocional. Malgrat aquesta universalització, poques vegades es reconeix com a sentiment propi i la tendència més generalitzada és identificar-lo en les conductes dels altres.

Mitzi Goldman inicia la seva investigació amb una pregunta clara i directa: I si algú considerés el sentiment de l'odi com a norma de vida? Aquesta consideració pot semblar molt allunyada de les vivències quotidianes de la majoria de la gent, però al llarg de les entrevistes es mostra com s'impliquen els sentiments individuals i les formes socials dels conflictes. L'interès i la virtut del film rau en el lligam indestriable que estableix entre els sentiments individuals i les formes impersonals de l'odi, representades en determinats esdeveniments socials actuals, com la mort d'un jove negre en uns enfrontaments amb la policia, i en determinats episodis de la història del nostre segle, com l'holocaust jueu.

Certament, tal com s'expressa al film, és molt més fàcil excloure's de les formes socials i jutjar els fets des de fora que indagar en l'interior de nosaltres mateixos. Aquest arriscat exercici d'introspecció guia el treball de la realitzadora, que s'explicita sense disfresses en la construcció discursiva de la pel·lícula. L'exigència de reconeixement dels sentiments propis és la guia conductora del seu treball, que esborra la fal·laç separació que usualment s'estableix entre l'àmbit públic i l'àmbit privat, per determinar la importància de les experiències viscudes.

A través de les diverses opinions i testimonis recollits en les entrevistes, Mitzi Goldman elabora un discurs que utilitza com a criteri de veritat la relació entre les vivències personals i els fets socials, criteri que s'estén també a la valoració del seu treball com a realitzadora del documental. El documental, que és un gènere cinematogràfic, s'institueix com a potenciació de les capacitats del cinema per obrir-se al món real, empíric, al món en què vivim. Aquesta capacitat del cinema com a via de coneixement de la realitat que ens envolta s'ha definit d'una manera objectiva en relació al cinema de ficció, que expressa una voluntat explícita de crear un món imaginari. Aquesta dicotomia entre ficció i documental s'ha extrapolat al binomi objectivitat i subjectivitat, que estableix criteris per valorar el treball del realitzador i la realitzadora. Mitzi Goldman invalida aquest criteri en mostrar les implicacions individuals dels sentiments en qualsevol tipus de formulació dels conflictes socials. Determinades formes d'identitat nacional o actituds racistes es presenten com a respostes col·lectives al sentiment personal de l'odi, a les formes en què aquest sentiment ha estat viscut individualment i utilitzat socialment.

Les imatges del documental de Mitzi Goldman expliciten de forma clara i crítica que tota imatge és la inscripció d'una mirada, tal com ens recorda John Berger (1). Des de l'inici del film, la veu de la directora apunta a aquesta subjectivitat que presideix la construcció de les imatges, i al llarg del seu recorregut s'implica a través de la seva biografia. El seu aprofundiment finalitza amb el significat que té per a ella la pròpia identitat com a jueva i amb l'afirmació que és més fàcil odiar una altra persona que veure l'odi que portes dins. De l'arriscada opció de Mitzi Goldman, se'n desprèn que la "més profunda opció documental està a les antípodes del fred objectivisme que moltes vegades sembla entendre's darrere el terme documental. Mai no es tracta del fet que 'les coses parlin per si soles', sinó d'una mirada que fa que parlin, d'un punt de vista que es constitueix per mitjà de la pròpia penetració de la realitat, per estimar-la o rebutjar-la" (2).

El tipus de mirada que Mitzi Goldman construeix ens implica com a espectadors i espectadores en la realitat que ens mostra. L'ètica de la seva perspectiva supera la moralitat, tal com indica a l'inici del film citant Nietzsche; la seva reflexió no suposa jutjar els altres passivament, sinó promoure una autoreflexió que no ens exclou de la brutalitat que podem observar en les imatges que s'intercalen al llarg de les entrevistes. L'actitud defensiva, que moltes vegades adoptem davant la violència que ens mostren les imatges, es veu afavorida, segons Mitzi Goldman, pels mitjans de comunicació, que converteixen en espectacle les diverses manifestacions de violència que es produeixen arreu del món.

La violència feta espectacle actua com a catarsi dels nostres sentiments d'odi que momentàniament semblen desaparèixer sota el rebuig moral dels fets. Però, com ens indica el film, l'odi sorgeix de nou quan es posa èmfasi en el rebuig, que es converteix en motor de nous prejudicis generadors d'aquest sentiment. Com apunta un dels entrevistats, és fàcil assumir l'odi quan escoltem les notícies i es parla, per exemple, de les víctimes d'un atemptat fet per algun grup de fonamentalistes islàmics. La compassió que sentim pot convertir-se fàcilment en el justificant de nous prejudicis, generadors de nous odis. Rebutjant els fets sense considerar l'efecte emocional que provoquen, podem senzillament arribar a odiar tots els musulmans, i, amb aquest sentiment, fer créixer els prejudicis sobre una determinada cultura o raça. Amb aquest exemple, i molts altres que s'expressen a través de les opinions de la gent entrevistada a la pel·lícula, constatem que les vivències i els sentiments es produeixen vinculats a unes determinades formes discursives o visuals, dominants en un determinat context social.

Mitzi Goldman utilitza la càmera com a instrument d'anàlisi i de reflexió per tal de descriure les diverses formes amb què s'expressa l'odi, formes que moltes vegades s'amaguen en les justificacions d'uns ideals polítics o d'una necessària memòria històrica, com en el cas dels conflictes entre israelians i palestins. Com a jueva que té els seus orígens familiars en el temps del III Reich, Mitzi Goldman relaciona l'odi amb la seva identitat cultural i tracta de trobar el seu lloc dins la memòria col·lectiva de l'holocaust i del present de l'Estat d'Israel. La seva investigació sobre l'odi es converteix en un qüestionament de la seva identitat, de les formes amb les quals li ha estat transmesa, familiarment i socialment. Aquesta recerca es converteix en un dolorós camí entre la memòria i l'oblit. El deure de la memòria, que l'imposen els fets del passat en valorar els conflictes entre palestins i israelians, es transforma en el deure de l'oblit per tal de poder conjugar tots els temps: el passat com a retorn, el present com a instant i el futur com a començament.

"La memòria i l'oblit són solidaris i necessaris, tots dos, per a l'ocupació completa del temps" (3). La reflexió de Mitzi Goldman s'inscriu també en la problemàtica relació que s'ha establert entre els sentiments i la raó al llarg de la història del pensament (4). Alguns sociòlegs han apuntat com a característica del nostre temps l'afirmació de l'odi com a passió política que no es diposita en cap objecte concret (5).

Analitzant les línies de força i les passions que travessen les nostres societats, s'afirma com a característic del nostre temps l'atonia de les passions polítiques sota la qual s'alimenten violències singulars que amaguen el seu odi. Baudrillard adverteix que aquestes formes d'odi poden desencadenar-se de forma incontrolada, sense un motiu o una finalitat elaborada. Aquest nou virus de l'odi, segons afirma, pot contaminar àmplies capes de la població aleatòriament, tal com existeixen determinades "contaminacions informatives" que provoquen inesperades reaccions en cadena.

La proposta de Mitzi Goldman és similar en alguns aspectes, pel que fa a l'extensió invisible de l'odi, però nega la suposada apatia dels sentiments polítics en la gent. Quan reflexiona sobre les conseqüències que pot tenir afirmar la pròpia identitat a partir de l'exclusió de l'altre, Mitzi Goldman obre la reflexió política a nous espais abans considerats personals, com és el terreny dels sentiments. A través de la seva càmera, la comprensió de l'odi es converteix en un exercici de reconeixement dels propis afectes a partir dels sentiments dels altres. No hi ha identificació com a mecanisme d'implicació de l'espectador i de l'espectadora en les imatges, sinó distància crítica que permet formular nous interrogants sobre aquests sentiments per tal de trencar els estereotips socials i culturals que els amaguen. La seva anàlisi crítica no consisteix a substituir uns criteris ideològics per uns altres, sinó a formular les preguntes necessàries per tal de poder reconèixer l'odi en les formes més banals i quotidianes de la vida.



NOTES

(1) John Berger. El sentido de la vista. Madrid: Alianza Forma, 1995. (tornar)

(2) José Enrique Monterde. L'ètica de la mirada. El segle del cinema. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània, 1995. (tornar)

(3) Marc Augé. Las formas del olvido. Barcelona: Gedisa, 1998. Per ampliar informació sobre la memòria de l'holocaust i la identitat jueva: Steiner, George. "Totem o tabú". Pasión intacta. Madrid: Siruela, 1997. Agamben, Giorgio. Ce qui reste d'Auschwitz. Paris: Payot-Rivages, 1999. Weinrich, Harald. Leteo. Madrid: Siruela, 1999. (tornar)

(4) Bodei, Remo. "La razón de las pasiones". Otra mirada sobre la época. Francisco Jarauta (Eds). Murcia: Public. Universidad, 1994. Bodei, Remo. Geometría de las pasiones. México: Fondo de Cultura Económica, 1995. (tornar)

(5) Jean Baudrillard. "La Haine: une ultime reaction vitale"; a Magazine Litteraire, juliol i agost de 1994. (tornar)


Proposta d'activitats

 

 


FITXA DE TREBALL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


INICI